CANVI DE RITME
Els temps del futbol
Llegeixo amb sorpresa que les autoritats de Banyoles, població natal de l'Andreu Fontàs, preparen un homenatge al jove central encara del Barça Atlètic. Una pregunta em ve de seguida al cap: què ha fet Fontàs per rebre aquest reconeixement? Que se sàpiga, ensenyar una projecció de futur, firmar una pretemporada amb Guardiola i 37 minuts oficials amb el primer equip. Cap dels arguments, més enllà de situar-lo en el grup de grans candidats a fer el salt, tenen prou pes per precipitar-lo cap a l'elogi, encara que la iniciativa provingui del lloc que l'ha vist créixer. Segur que a Fontàs, de qui tothom remarca la seva enorme categoria personal, no li pujaran els fums al cap. Però el seu exemple val per comprovar que el futbol va massa de pressa, no respecta els temps i alguns dels seus entorns utilitzen els futbolistes sense pietat, molts cops a canvi de deixar-se una potencial estel·lar en el camí. Fa dos dies, Guardiola va cridar a l'ordre Thiago Alcàntara, un il·lusionista espectacular que va decidir anar a la banda a celebrar el seu primer gol amb Jonathan dos Santos, el seu inseparable amic de promoció. «És massa jove per fer això», va etzibar el tècnic, decidit a frenar l'ego del fill de Mazinho. Tampoc seria sobrer que el club, igual que protegeix les seves promeses –els prohibeix les entrevistes–, aturés també segons quins actes. Els joves necessiten invertir quasi tot el seu temps en l'estudi i en la seva progressió en el joc. De rebre permís, hauria de ser per anar a Terrassa i aplaudir Xavi, a qui aviat li penjaran la medalla d'honor, després d'una dura carrera que li ha costat deu anys per ser proclamat com a millor migcampista d'Europa. L'epopeia de Xavi, ja vorejant els 30 anys, accentua la inconseqüència de l'homenatge a Fontàs. Què li faran, si un dia acaba dominant el fora de joc com Baresi, la trenca com Koeman o la condueix com Piqué? No estem gaire lluny de perdre el nord.