Coartades en els àrbitres

a l'alça

Messi i més Messi. Messidependència? D'acord. S'accepta. I on és el problema? Beneïda dependència, com la que un dia va tenir el Barça de Kubala, de Cruyff i de tants altres jugadors. No posem més etiquetes al que veiem. Gaudim-ho. Simplement, gaudim-ho. Perquè no tothom pot presumir de tenir un jugador tan meravellós com ell, modelat a casa nostra per goig de tots els culés i d'aquells a qui agrada el futbol fet art.

No sóc un defensor dels àrbitres perquè només cal mirar un parell de partits per acabar atacat dels nervis amb aquest col·lectiu. Però sí que sóc favorable a tallar això que ja se'ns està escapant de les mans. A tothom. Per tant, em declaro contrari a derivar una part important del discurs que genera el futbol cap a l'actuació dels àrbitres. Sí, estic en la línia de qui pensa i subscriu que aquesta gran onada incontrolada de desafecció contra l'arbitratge, però posant el Barça en el centre del debat, s'ha modelat en les redaccions i no pas en les grades. Però aquestes redaccions on s'ha pretès desvirtuar la grandiositat que ha erigit el Barça llançant sospites permanents contra el club català i atiant el foc del complot arbitral, no són menys culpables que d'on es va construir durant molts anys un discurs molt semblant, però amb una altra samarreta, amb uns altres colors. Es miri des de la perspectiva que es vulgui és repugnant tot aquest joc, el d'ara i el de sempre, per una senzilla raó: es posa a disposició del perdedor un recurs per a la justificació, una coartada per amagar les misèries.

El futbol no avança en aquesta matèria, però especialment a casa nostra, on s'ha fet un negoci del dubte, de l'error arbitral i de la campanya contra aquests. Mirem el futbol americà, tan poc respectat en aquestes latituds. Hi ha un munt d'àrbitres al camp, però en cas de dubte hi ha un servei de col·legiats que assistits per recursos tecnològics que tots coneixem, és a dir, televisió i vídeo, decideixen des de la graderia què cal assenyalar. Els àrbitres del camp accepten la decisió, els jugadors, també i, no cal dir-ho, els aficionats. Els mitjans dels Estats Units no dediquen ni una ratlla als àrbitres, als seus errors ni a aquestes foteses amb les quals sembla que nosaltres gaudim.

En un altre nivell més proper, tenim els anglesos i la seva lliga, en què no es discuteixen ni els àrbitres ni els seus errors, monumentals, i aquests no serveixen per qüestionar els campionats ni cap lideratge. I la seva premsa, que sent com es podria agafar a aquesta misèria que genera l'error arbitral, entén que la dialèctica sobre l'arbitratge és d'una inferioritat tan mediocre que no hi volen caure.

Però nosaltres hi caiem, un dia rere l'altre, i una temporada rere l'altra. Acceptem, perquè sembla una norma no escrita, que entre una hora abans i una hora després d'un partit de futbol, la llei en majúscules es posi en quarantena, ja que en cap espai de la societat s'accepta el que es tolera en el futbol, però ja va sent hora de tancar aquesta aixeta de la queixa permanent contra els àrbitres perquè ens envia al més baix de la espècie humana.

de baixada

Zlatan davant de porta. Què déu pensar Mino Raiola, representant de Ibrahimovic, quan no fa pas gaire plorava a través dels micròfons de RAC1 que el seu jugador estava trist i que necessitava assistències dels companys? Esperem que els gols que va fallar contra el Saragossa no juguin en contra del Barça el darrer partit de lliga. El que ha de provar Zlatan és de posar un tap a la boca del seu representant i d'aixecar l'ànim.