CRÒNICA D'AMBIENT
PEP RIERA
Dependència i memòria
Els que, encara que no vulguem, ja comencem a tenir una edat i hem seguit el Barça des de sempre, podem parlar amb un cert coneixement de causa d'això que ara alguns en diuen Messidependència. Més ben dit, abans de parlar-ne, ens fem un tip de riure. Per què? Parlem-ne. A veure, un dels signes d'identitat del Barça ha estat tenir en les seves files uns quants dels millors jugadors de totes les èpoques. Fins i tot, Di Stéfano, el millor de la seva època, hauria d'haver estat jugador blaugrana i no l'artífex del Real Madrid multicampió d'Europa en els anys cinquanta del segle passat. El Barça després va tenir Kubala i també Luis Suárez. I el 1973 va arribar Cruyff, i aquella primera temporada el Barça va exhibir-se. També va tenir Schuster i s'hi va afegir Maradona. I saben què, de tota aquesta època la gent de la meva generació només tenim memòria de la lliga 1973/74, la que va arribar després de «catorze anys de passar gana», com cantava La Trinca. Això sí, també ens recordem que, durant quatre temporades, en els partits a fora a Cruyff només se'l veia llançant els fores de banda, de la lesió de Schuster que va enfonsar l'equip, de la lesió (un altre cop Goikoetxea) de Maradona i de la seva hepatitis, que van suposar dues temporades tornant a dir adéu a la lliga... I quan no eren les desgràcies amb les primeres figures, era el segrest de Quini o algun gir arbitral inesperat. Allò sí que era dependre d'un o dos jugadors per poder aspirar a guanyar alguna lliga. Figuradependència, en podríem dir. Els projectes esportius de l'època eren tan conseqüents que es tractava de dur un entrenador alemany (Lattek) si la figura era alemanya (Schuster) o un tècnic argentí (Menotti) si es canviava de cromo (Maradona). De model futbolístic propi o d'idea de joc original, ni rastre. Amb alguna excepció, com la que, onze anys després de la lliga de Cruyff, va ser el títol de lliga de l'equip entrenat per l'anglès Terry Venables. Per cert, sense figuradependència, amb un equip més coral i amb un estil de joc innovador en la lliga de l'època: bàsicament l'aplicació de la pressió quan la pilota la tenia el contrari. No era un estil de joc gens autòcton, però tenia prou cara i ulls per reportar un títol de lliga, de la qual demà es commemoren els 25 anys. Del que ha passat d'aquella època cap aquí ja hi ha molta més gent que en té memòria. Va arribar Cruyff per seure a la banqueta i posar els fonaments futbolístics per desterrar la figuradependència i tenir identitat pròpia. Tenir equips de futbol en què puguin lluir els millors jugadors del món. Que és el que van fer Koeman, Laudrup, Stòitxkov, Romário, Rivaldo, a pesar de la confusió que el va acompanyar, i més cap aquí Ronaldinho (es va aprofitar la dependència que hi havia d'ell per construir un magnífic equip), Eto'o i ara Messi. Tots ells saben que tant els deu el Barça a ells com ells al Barça. I si algú en vol dir dependència, que en digui així. Però els més vells, amb una mica de pessigolles en la memòria, riurem una mica.