El camí pedregós de Xavi Tondo

Tondo, Xavi Tondo Volpini (Valls, 1978), em té meravellat. La seva història és la història tòpica de la pel·lícula nord-americana d'Estrenos TV de diumenge a la tarda en què un esportista supera un bon grapat de dificultats i acaba triomfant. Tondo era un corredor que prometia i es va fer una fractura doble de fèmur en la Volta a l'Empordà que el va deixar dos anys fora de combat. Es va fer professional el 2003 i va saber ser un gregari modest que ha hagut de patir un bon grapat de caigudes de les que fan mal. Ja de veterà, ha esclatat amb una força increïble a pesar que l'equip portuguès on va triomfar en primera instància, el Maia La MSS, va haver de plegar per un tema de dopatge. Primer va començar guanyant la Volta a Portugal i altres curses lusitanes. Allò que deies: bé té un gran mèrit però en aquestes curses portugueses no hi ha els bons de veritat. Cert. Era el primer esglaó. Després va anar a petar a l'equip d'Andalusia i n'era el líder. En la Volta a Catalunya de l'any passat va finalitzar vuitè i en la Vuelta, en la seva primera Vuelta amb 30 anys, les lesions i les caigudes el van masegar. Una altra patacada, però aquest cop ja en l'elit.

Tondo s'havia convertit, per tant, en un ciclista important en el pilot i semblava que havia arribat al sostre desitjat a pesar de mil entrebancs. Però aquesta temporada, a les files del Cervélo, ha superat totes les previsions i el triomf en una etapa de la París-Niça és el més prestigiós de la seva trajectòria. El descens cap a la meta de Tourrettes-sur-Loup, després d'haver atacat al coll de Vença, van ser els quilòmetres més llargs de la seva vida perquè l'empaitaven de valent. Però el vallenc, que travessa un estat de forma excel·lent, va saber aguantar conscient que tenia una oportunitat única. S'hi va aferrar i no la va deixar escapar. En la Volta a Catalunya, dimecres va guanyar a la Seu d'Urgell, la primera etapa que obté en una de les grans voltes. Va ser un altre atac ferotge, aquest cop junt amb el també català Joaquim Rodríguez, d'un ciclista valent que mira d'esprémer al màxim el seu punt àlgid i que fuig de les especulacions. Un ciclista dels que l'afició agraeix perquè, més enllà de les tàctiques, dóna espectacle. A més, té clar quin és el seu lloc i els fums no li pugen al cap. Ja parla d'ajudar Sastre, el seu cap de files, a conquerir el Giro d'Itàlia, la seva pròxima gran fita. I no s'amaga quan proclama que si hi hagués un equip català com té per exemple Euskadi, diversos corredors de la seva generació no s'haurien perdut pel camí. El seu mèrit, precisament, ha estat no punxar definitivament les rodes en un camí ple de pedres.