En condicions més complexes

No s'hi val res que no sigui guanyar. Sempre. Aquesta és la tirania que comparteixen els dos líders de la lliga. Cadascun amb el seu estil i els seus recursos, tan diferents com intensa és la seva rivalitat. Guanyar sempre és el ritme que s'han imposat el Barça i el Madrid. I Guardiola reivindica el mèrit del Barça en aquesta pugna, perquè ho fa després d'haver-ho guanyat tot i perquè el rival s'ha gastat 270 milions. El tècnic sembla que té la sensació que no es valora prou que aquesta temporada l'equip tingui dos punts més que en la mateixa jornada de la temporada passada, la temporada prodigiosa. Té raó, almenys en la part que té mèrit, molt mèrit, moltíssim mèrit. No és fàcil tenir la humilitat i l'ambició que estan demostrant els jugadors de Guardiola per lluitar com ho estan fent per aconseguir títols aquesta temporada. Que la gent ho valori més o menys ja és una cosa de cadascú, perquè el barcelonisme es viu de moltes maneres diferents i ja se sap que cada casa és un món. Sempre hi haurà gent que serà escèptica fins que no arribi l'hora d'aixecar copes. Però també és cert que cada vegada són més els culers que saben gaudir del camí, independentment d'on acabi conduint.

També exposa Guardiola que el seu equip està sol contra el poder immens del Real Madrid. Té bona part de raó si convenim que és una solitud multitudinària. I la té tota si fa referència a la capacitat d'influència del club blanc per distorsionar el desenvolupament normal dels esdeveniments, i també si és que troba a faltar que la directiva i l'aparell del club estiguin més pendents de crear unes condicions més bones a l'equip que de barallar-se entre ells, de pensar en eleccions fins i tot polítiques, de no estar pel que haurien d'estar. Qui més qui menys té clar que Guardiola mira de mantenir aïllat l'equip del que passa en el club. Acceptat que és així, no cal tenir enemics fora, que n'hi ha i són molt potents, quan ja t'has de protegir dels amics de dins. D'aquesta solitud deu parlar Guardiola.

En aquest context de competició esportiva i de condicions ambientals transcorre setmana a setmana aquesta pugna apassionant. I és a pesar d'aquest context que el Barça guanya i no cedeix, i gràcies a aquest context que el Madrid ho té més planer per guanyar i guanyar (en la lliga, només). El Barça ja ho ha fet en la jornada 29, de manera esforçada ahir a Mallorca. Amb Henry a la grada i Jeffren al camp i amb Messi, Xavi i Piqué d'entrada a la banqueta. Vilanova va explicar abans del partit que l'aposta de Jeffren i Pedro com a extrems responia a la seva capacitat per frenar els laterals mallorquins. Un missatge tàctic però també un encàrrec per al davanter que va seure a la grada. També una mostra més de l'estudi intensiu dels rivals que fa sempre l'equip tècnic blaugrana. El Barça de Guardiola sempre és recognoscible, però hi ha matisos no del tot banals aquesta temporada respecte a la passada. No és substancial, sinó qüestió de matisos. Però la temporada passada l'equip destinava la major part dels esforços a aplicar el seu futbol amb més independència dels rivals que aquesta, en què hi ha més tendència a entrar en un cos a cos tàctic i fins i tot físic. La convicció que mantenir-se és més difícil que arribar (encara que sigui al cim més alt que no ha assolit ningú) ha multiplicat la producció de solucions de tota mena per desentrellar els partits, fins i tot de manera personalitzada per a cada rival. El Barça de l'any passat era més lliure, el d'aquest any està més condicionat. I en condicions més complexes, està responent de manera encara més efectiva (si no tenim del tot en compte l'eliminació en la copa). Com ahir a Mallorca. Tampoc no serà un partit per recordar ni per tornar a veure amb DVD, però l'equip va donar la cara de manera molt eficient.

El domini blaugrana va ser gairebé constant. El Mallorca no es va oposar en el control de la pilota, però sí que va sembrar el camp de mines per provocar algun desastre del Barça. Amb Aduriz i Víctor sempre dins del camp del Barça, va falcar la defensa i va dificultar el joc de combinació dels visitants. Però el Barça va fer molt bé una cosa que a vegades li costa molt, sobretot a fora: que el seu domini sigui profund, que s'arribi a l'àrea i s'acabin jugades. El Mallorca va tenir ocasions més clares, sobretot dos xuts al pal. Però el Barça va anar conduint el partit cap al seu terreny. Quan va entrar Messi, es va incrementar molt l'estrès de la defensa local. I quan va entrar Xavi, va créixer la seguretat blaugrana. I el partit es va resoldre amb un altre gol de davanter centre. Per cert, el tercer en els tres últims partits d'Ibrahimovic. Queden nou partits, i el Barça no pensa cedir. Avui toca respondre al Madrid i tota la seva fanfàrria.