Explicant la senzillesa

En l'època del dream team, un dels arguments que més es feien servir a l'hora d'explicar el perquè dels èxits d'aquell Barça era el de la qualitat humana de la plantilla. No hi havia entrevista a una vaca sagrada en què no es digués: «Som un grup d'amics que juguem junts a futbol», una idea que va acabar convencent el barcelonisme que, tan importants com els aspectes tècnics, tàctics i físics, ho eren els sopars, les sortides i tota mena d'iniciativa que fomentés el bon ambient al vestidor. Aleshores, els jugadors concedien més entrevistes individuals que no pas ara, que també en fan, però que han anat perdent terreny en favor de les compareixences «oficials» a la sala de premsa. Davant d'una munió de mitjans i a preguntes d'una dotzena de boques diferents, és natural que el jugador no sigui tan reflexiu i s'esplaï en la resposta com ho seria després de mitja hora de conversa pausada, però seria un error concloure per això que els futbolistes d'avui diuen menys coses que els d'abans. Més aviat al contrari. Han canviat les formes, però que hi ha jugadors amb ganes d'explicar-se, de fer saber allò que han viscut i allò que senten, n'és una bona prova la tendència creixent dels llibres biogràfics o autobiogràfics, un hàbit que fins fa no gaire atribuíem exclusiu de la cultura anglesa, en què no hi ha figura del futbol sense llibre, i que ara ja ens fa acumular uns quants volums als prestatges de casa. Andrés Iniesta es va mostrar tal com és a Un any al paradís; ara és el torn del Viatge d'anada i tornada de Gerard Piqué, un relat molt amè que encomana l'alegria del central sense estalviar els mals tràngols pels quals també ha hagut de passar aquest noi a qui la glòria del futbol no l'ha distret de mantenir una afició tan saludable com anar al bosc a buscar bolets. I no és l'únic que ho fa, en aquest grup de futbolistes que, com més coses ens expliquen, més motius ens donen per admirar l'èxit de la seva senzillesa.