L'equip introvertit

No m'atreviria a fer una teoria sobre per què el futbol és tan popular. Però m'agrada pensar que hi ha un aspecte intrínsec del joc que ho justifica: el fet de ser l'esport col·lectiu per excel·lència, el que depèn menys d'una individualitat. Pocs altres exigeixen tant als poderosos i reserven tantes oportunitats als humils. Segons aquesta visió romàntica, l'objectiu principal és posar d'acord onze jugadors sota una bona organització i una mateixa direcció. Pensem en Javier Clemente. Segurament, ni ell mateix es definiria com un gran estratega del futbol. Però té quatre conceptes futbolístics clars i, sobretot, el caràcter necessari perquè un grup de futbolistes el segueixin amb una motivació comuna. A les bones o per força. Hi ha altres tècnics que arriben a aquesta mateixa conjunció per camins més elaborats, menys directes però més sòlids. A vegades és l'estil, la tàctica, el treball diari el que fomenta aquesta unió de voluntats. Aquest Barça, n'és un exemple. Una de les primeres idees que va treballar Guardiola quan va agafar l'equip van ser les jugades d'estratègia. Va decidir defensar en zona, que no fossin només els defenses i el porter els que carreguessin amb la responsabilitat d'aquestes accions –desagraïdes, inevitablement, per a un equip poc corpulent–, sinó que fos una tasca col·lectiva. Dos anys després ha confeccionat un equip en què el porter participa en el joc ofensiu i en què els davanters són els primers a defensar. I en què tots juguen a aparèixer allà on saben que els buscaran els companys. No per imposició tàctica, sinó de manera natural. Un equip que ajunta les línies al màxim per poder obrir-les després amb més amplitud.

A banda de la manera de jugar, Guardiola té altres trucs per intentar que els jugadors estiguin units. El fet que molts hagin sorgit de la casa hi ajuda; que els més díscols hagin anat marxant, també; que el dia a dia de la plantilla s'hagi aïllat hermèticament de les pressions de directius i mitjans de comunicació... també. Tampoc és cap casualitat que en els moments difícils Pep recordi sempre als jugadors que «estaran sols, que ningú de fora els ajudarà». Res com un entorn hostil –real o fictici– per unir un grup de persones. I d'aquest Barça, en certa manera introvertit, tancat en si mateix, ha sorgit una bellesa mai vista, mentre que d'un Madrid expansiu, que aspira a exhibir constantment la seva grandesa, només en surt fum. El que ha cremat els ídols caiguts. El símbol de tot això és Messi. A Cristiano Ronaldo –continuant amb la comparació blanca–, se li endevinen les virtuts quan encara els marcadors amb bicicletes i una potència exuberant; se n'intueix el caràcter quan celebra els gols, i pots fer-te una idea de les seves aspiracions vitals quan treu el cap a les revistes del cor. Messi, en canvi, té una relació amb la pilota que encara és un misteri no resolt; és difícil d'explicar com transforma en fortalesa aquesta aparent fragilitat; tampoc es veu gaire cosa rere uns ulls que només revifen quan roda prop d'una pilota, i no sabria dir on troba la motivació per continuar igual després d'haver-ho guanyat gairebé tot amb 22 anys. Ell és el secret més ben guardat d'aquest Barça introvertit.