Pep Iglesias

Quan en Pep Iglesias va enviar-me la foto que es reprodueix enmig d'aquestes línies, va escriure'm: «Es de fa uns anys... es nota?» La veritat és que, datada la foto l'any 1992, sí que es nota, sobretot pel que fa al noiet que somriu al seu costat: En aquests divuit anys que han passat ha perdut més cabell que el meu amic fotògraf. Quan aquest va fotografiar-se content amb Guardiola, el Barça vivia una temporada gloriosa en què va guanyar per primer cop la copa d'Europa i la lliga a l'última jornada mentre el Madrid perdia a Tenerife. En Pep no s'explica com, carregat amb els seus aparells fotogràfics i sense haver estat mai esportista, va fer dues voltes corrent al Camp Nou fotografiant els jugadors barcelonistes mentre celebraven el triomf. Devia córrer propulsat per aquella emoció extraordinària que ens fa viure el Barça quan les victòries arriben com a culminació de l'excel·lència futbolística. Ho he afirmat en un plural que, amb la possibilitat de fer-se extensiu, neix de la convicció que en Pep i jo sempre serem del Barça, però que hi ha equips que ens el fan estimar més: no només aquells que guanyen títols, sinó que també ens fan disfrutar amb el seu joc. Per això, preferim el Barça entrenat per Cruyff o Rijkaard que aquell de Van Gaal que va guanyar dues lligues. Per això, el Barça de la temporada passada representa el nostre ideal futbolístic: No només pels sis títols, sinó perquè mai vam veure jugar tants partits amb una perfecció que ens va fer creure que era normal. Ho comentem a la vigília del decisiu partit amb l'Inter mentre ell hi afegeix: «Aquest any hem vist bons partits, però no tan seguits. No importa, com tampoc que ara no passem a la final. Aquest equip té una actitud que em fa pensar que continuarem disfrutant.»

Han passat 18 anys des d'aquella foto amb Pep Guardiola. Just 18 anys abans, el 1974, en Pep Iglesias va descobrir que li agradava el futbol mentre estudiava a la universitat Laboral de Gijón. «Tenia quinze anys i odiava el futbol perquè només l'havia vist a la tele: Era en blanc i negre i sempre jugava el Madrid. Però els de la universitat Laboral podíem entrar per un duro al camp d'El Molinón i em vaig aficionar al futbol: Era en colors i una cosa viva», m'explica. I jo li comento que no veia el Barça, sinó l'Sporting. «Sí, però, lluny del meu país, el Barça me'l feia sentir més a prop. A més, aquella va ser la temporada en què Cruyff va arribar i vam guanyar la lliga.» Justament van proclamar-se campions a El Molinón. «No hi era. Estava de vacances.» Però ja s'havia convertit en un addicte al Barça.