Tots els que són

El procés electoral a la presidència del Barça va començar oficialment aquest dilluns, amb la publicació de la convocatòria d'eleccions. Però tothom sap que va començar molt abans. Tothom sabia que Sandro Rosell mantenia un respectuós i estratègic silenci públic però que fa més de tres anys que està fent treball de camp per explicar la seva visió del Barça i promoure la seva candidatura. I tothom sabia, pel soroll que han fet sense parar des de l'estiu passat, que dins la directiva de Laporta hi havia uns quants aspirants a ser el candidat oficial que ha de capitalitzar els èxits esportius dels últims anys. Mentre Sandro Rosell, ben confortat amb els resultats de les enquestes pròpies i alienes, ha esperat pacientment a aparèixer per reforçar el seu perfil de responsabilitat, ja prou ressaltat per la disbauxa dins la directiva per la lluita pel delfinat de Laporta, el pastís del continuisme ha servit més per llançar-se'l a la cara entre uns i altres, entre directius actuals entre ells i també amb dimissionaris recents, que per repartir-se'l equitativament o compartir-lo tots en una mateixa taula. Mentre Rosell visitava penyes, buscava complicitats, anava a escoltar els socis i formava el seu equip, alguns directius ha inaugurat una seu electoral i l'han tancada abans del termini establert, altres l'han oberta i s'han desmarcat de Laporta i després han rebut el seu suport, i el bloc de dimissionaris arran del resultat de la moció de censura del 2008 han canviat de cap visible i han preferit presentar un pack de quatre per donar una mica de sensació de cohesió enmig d'un ambient de tanta disbauxa i de disgregació en el continuisme.

Anem a pams, ara que ja totes les cartes són sobre la taula electoral. Tot i el seu silenci, Rosell fa temps que és el referent en el panorama electoral. Si no ho diguessin les enquestes, ho han demostrat tots els altres precandidats, que l'han situat en el centre de debat penjant-li etiquetes i fent referència a coses que encara no havia explicat. Ara que ja s'ha presentat, amb una exhibició de força i amb els deures previs més que fets, la feina principal que li queda és no perdre terreny. Té discurs, té projecte i té equip. I no vol entrar en el cos a cos amb els altres candidats, a pesar que el busquin. Voldria que les eleccions fossin demà, però són el 13 de juny i poden passar moltes coses.

Marc Ingla pretén aglutinar tota la serietat i l'eficiència del continuisme, i compensa la seva manca de carisma i el canvi de plans perquè Soriano no ha pogut ser el candidat del grup amb una foto de grup que sedueixi per la seva imatge de competència: Ingla, Soriano, Vicens i Godall, les potes esportiva, econòmica, institucional i social d'una candidatura que ha arrencat un pèl tard per poder erosionar molt la feina de base que Rosell ja té feta.

Jaume Ferrer és, a hores d'ara, el candidat de Laporta i navega entre dues aigües per intentar que diferenciar-se del president sortint i el que suma i resta tenir-ne el suport sigui més positiu que negatiu. La lògica que diu que el continuisme seria el cavall guanyador en la situació d'èxit esportiu del Barça, però ja fa temps que aquesta lògica ha quedat desactivada. La indefinició no el beneficia.

La lluita entre Rosell, Ingla i Ferrer, a més, té un alt contingut de qüestió personal entre ells, i ja se sap que això distorsiona les percepcions i la realitat. El que sàpiga centrar-se més en el programa i les propostes tindrà força de guanyat. Allunyats d'aquests, hi ha els altres candidats: Benedito, Guixà, Plaza i Salvat. Busquen el seu forat distanciant-se dels que surten de la candidatura de Laporta el 2003, en la transitada «tercera via». Benedito és el que es va posar a treballar primer i pot tenir més recorregut. Però tots tenen coses interessants per dir i enriquiran el debat més enllà de les qüestions personals entre les candidatures més potents inicialment.