Una campanya de matisos

Demà es decideix la lliga i dilluns començarà la recollida de signatures per a aquells que aspiren a governar el Barça a partir del 13 de juny. Fins ara, tots els candidats s'han aferrat a un mateix objectiu: apropiar-se del model i dels èxits dels últims set anys, els millors de la història. Els caps visibles de les tres precandidatures més potents tenen on aferrar-se, perquè els tres van engegar plegats i amb càrrecs de molta responsabilitat aquell projecte arriscat i il·lusionant del 2003. Amb la perspectiva del temps, sembla que tots estaven al darrere de les bones decisions, i que les dolentes van néixer del no-res. Han estat les divergències personals i la lluita d'egos, i no els models de gestió, els que els han anat dividint durant tot aquest temps, i ara tornaran a ser els personalismes, més que els arguments, els que decidiran aquestes eleccions. Guardiola i aquesta plantilla meravellosa han resolt els grans debats. Ningú dubta del tècnic ni de l'actual estructura tècnica, ni de la importància del planter, ni de la vocació internacional del club, ni d'un model econòmic que marca el mateix mercat, ni de la necessitat d'una presidència menys estrident que la que ha estat exercint Joan Laporta. Ni el candidat més rupturista dels tres és capaç de dir una paraula en contra d'aquests pilars fonamentals. Alguns d'aquests aspirants mantenen animadversions personals profundes, però els seus discursos només difereixen en petits matisos. Intentant significar-se, diferenciar-se els uns dels altres, arriben a situacions gairebé surrealistes: n'hi ha un que a la seva seu ha muntat una perruqueria que causa sensació, d'altres organitzen caminades a no se sap on, o botifarrades o tornejos de futbol... Però les idees principals que han de governar el club són clares.

Les eleccions del 2003 les van acabar decidint els debats televisius i va ser Laporta, el rei de la dialèctica, qui es va emportar la victòria amb un argument tan feble i trivial com era el fitxatge de David Beckham. Aquesta vegada, la carta dels fitxatges tindrà menys pes, sobretot si el Barça guanya la lliga demà. Guanyarà, doncs, el carisma, aquell candidat que imposi la seva imatge de marca o que destaqui en el cos a cos. Jaume Ferrer, si és capaç de reivindicar-se com l'alternativa continuista i si obté una mica d'ajuda del mediàtic Laporta, que de moment no li ha concedit ni una engruna del seu protagonisme. Marc Ingla, si aconsegueix que l'esperit sobri, compacte i tecnòcrata de la seva candidatura colpeixi en els socis. I Sandro Rosell, el gran favorit, si és capaç de mantenir aquesta aurèola de guanyador fins al final d'una campanya que, segurament, li exigirà més a ell que a qualsevol altre. El perill d'aquest discurs tan unitari és que el debat electoral rebaixi el nivell i se centri en acusacions personals i temes més relacionats amb la vida privada dels candidats que amb el futur del club. Tothom renega en públic d'aquesta hipotètica guerra bruta, però tothom té els draps bruts dels rivals guardats al calaix per si en un moment de desesperació cal treure'ls per la finestra. Tant de bo que el pròxim president del Barça ho sigui sense haver hagut d'embrutar-se amb aquest tipus d'assumptes, i que no ens facin baixar a tots plegats al fang. El soci ho hauria d'exigir.