Perquè són de l'«Atleti»

Confesso que l'Atlético de Madrid és un club que no em cau ni simpàtic ni antipàtic. I això que cada cop que recordo haver anat a fer un partit del Barça al Calderón no és que el tracte hagi estat precisament acollidor. Això sí, l'equip colchonero –com m'agrada aquest sobrenom, que em fa recordar aquells matalassos de l'àvia plens de llana amb la funda a ratlles blanques i vermelles o blanques i verdes– sempre ha tingut bones relacions institucionals amb el club blaugrana. Al llarg de la història, entre els clubs hi ha hagut un destacable intercanvi de jugadors com ara Mendoça, Eusebio, Salinas, Julio Alberto i Marcos, cap a una banda, i Marcial i Reina cap a l'altra. Per no parlar també de l'handbol quan l'Atlético i el Barça eren els dominadors d'aquest esport.

Dels del Calderón sempre he tingut, però, la curiositat de conèixer quin és el perfil tipus dels seus seguidors. No és fàcil. Com en la majoria de clubs hi ha de tot, però a l'Atlético potser hi ha una barreja especial. Des dels conservadors més radicals, que sembla que vulguin retre homenatge permanent als orígens militars de l'entitat, a personatges com Joaquín Sabina, José Luis Garci i Santiago Segura, que es trobarien a les seves antípodes.

Tampoc mai n'he tret l'aigua clara de quines són realment les seves relacions amb els seus veïns del Bernabéu. Per exemple, els càntics contra el Madrid no són tan habituals a les grades del Calderón com sí ho són els anti-Barça a Cornellà, els anti-Sevilla al camp del Betis i els antimadridistes entre els aficionats blaugrana.

Sí que crec tenir clar que un dels trets més marcats de la personalitat dels aficionats de l'Atlético és el de la fatalitat, el que ells anomenen pupas. Un defecte que, curiosament per obra i gràcia d'una operació de màrqueting, ha arribat a convertir-se gairebé en un valor. Una de les coses que més m'han cridat l'atenció del club en els últims anys han estat les campanyes per captar socis, que fan de la fatalitat un valor en positiu. Aquelles que després la rematen amb el lema interrogatiu inspirat en la pregunta que un fill fa al seu pare fidel seguidor del club: «Papá, por qué somos del Atleti?» El trobo molt encertat. Hi veig al darrere un missatge molt interessant. Crec que permet reflexionar sobre aquesta obsessió que tenim massa sovint de voler mostrar als nostres fills només la cara agraïda de la victòria i amagar la de la derrota, però especialment de com s'hi pot fer front i de l'esforç que cal per superar les adversitats.

Aquest lema s'allunya del victimisme al qual s'agafen alguns clubs que es troben en una situació social i esportiva semblant als del Calderón. Tinc la sensació que la copa que van guanyar dimecres a Hamburg i la que potser s'emportaran aquest dimecres a Barcelona són, en part, un premi a aquesta manera de ser. Una manera de ser que no la pot alterar ni el més dels esperpèntics ni ambiciosos dirigents que hagi pogut tenir o que pugui tenir l'entitat.