El futbol fàcil

a l'alça

jorge Lorenzo planta cara a Rossi. Comença a créixer la sensació que aquest any si Lorenzo no té gaires caigudes podrà fer ombra al gran Rossi. Per fi, algú que li planta cara i de la manera que ho fa el mallorquí, fins al darrer revolt i guanyant. Entusiasma aquest fet, després d'assistir a una altra decepció de Dani Pedrosa que, tot i ser un altre any en el paquet d'aspirants, qualla una actuació amb un pilotatge lluny del dels campions.

L'Inter de Milà ha guanyat la lliga de campions i se'ns torna a presentar el dubte de si val la pena tant d'esforç si al final altres aconsegueixen el mateix premi pel camí més curt i més fàcil. Parlo de l'esforç que significa jugar bé o molt bé a futbol i el fet que no sempre aquesta aposta reporta l'èxit en forma de trofeus. Mirem, si no, el Barça, paradigma de la bellesa futbolística que s'ha quedat en segon terme en dues competicions com ara la copa del Rei i la lliga de campions i que s'ha hagut de jugar la lliga fins al darrer partit i aconseguir 99 punts.

Em quedo més tranquil després de les paraules de Louis van Gaal en acabar el partit contra l'Inter al Bernabéu, quan potser enrabiat com ens vam quedar quasi tots els que ens agrada el bon futbol va dir-hi la seva i va acordar a sentenciar el que tots sabem, que jugar a la defensiva és més fàcil que practicar el futbol d'atac. Hi estic plenament d'acord, malgrat que hauríem d'esforçar-nos a evitar confondre el títol de l'Inter amb l'antipatia que ens pugui, o no, provocar el seu tècnic.

A mi em va semblar que quan el centre del camp de l'Inter movia la pilota ho feia amb més nivell futbolístic que els migcampistes del Bayern, i que la tocaven amb més classe i precisió. Però que no tenien continuïtat i sempre anaven mirant pel retrovisor no fos cas que quedés habilitat un forat per on el rival pogués fer mal en el cas de perdre una pilota. Defensar és més fàcil que atacar. Quina obvietat. Però defensar també és una tasca molt difícil, especialment si l'objectiu no només és evitar que el rival marqui un gol, sinó que no disposi d'accions clares. Així va passar en la final i en el partit de tornada entre el Barça i l'Inter. Per tant, hauríem de convenir que sí, que defensar és més fàcil, però defensar de veritat és una tasca molt complicada i Jose Mourinho ha creat una veritable màquina quasi impenetrable.

Que no ens faci mal reconèixer els guanyadors i qui aconsegueix títols. Si tan desastrós ha estat l'Inter, no hauria arribat mai a una final de la Champions. Per ell és la glòria i així ha de ser. Queda un doble consol per als que encara no vegin clar això d'admetre l'èxit de l'Inter: primer, que el món sap on s'ho pot passar bé, o molt bé, veient futbol, és a dir seguint els partits del Barça; i segon, que no hem d'oblidar que els dos entrenadors finalistes a Madrid han passat per l'escola barcelonista, aportant idees o recollint-ne. No està gens malament aquest panorama, especialment quan fa anys el Barça no tenia cap punt de referència al continent més enllà d'exfutbolistes que no paraven de renegar del club.

de baixada

El clavegueram de les eleccions. Hi ha qui s'espanta quan sent algun retret en la cursa electoral a Can Barça. Hi ha a qui li agrada basar-se en la bondat de la frase: «Espero que les eleccions siguin netes.» La veritat és que la presidència del Barça és molt cobejada per qui la desitja i per a qui està disposat a traspassar fronteres que en la vida real no seria capaç. No ens espantem de veure com ens mostren el clavegueram de les eleccions.