Investigar

Ha emergit la guerra bruta en la precampanya del Barça. Un dia, algú inverteix temps i diners a buscar alguna cosa que pugui tacar l'honestedat d'algun precandidat, encara que sigui de trascantó, i, en lloc de donar la cara i exposar el que es cregui rellevant, es filtra als mitjans perquè siguin ells els que s'embrutin les mans. Algú sempre acaba fent aquest servei. Per les raons que sigui. Quan hi ha disputes pel poder això passa. No ens n'hem d'escandalitzar, però tampoc ens n'hem d'enorgullir. Afortunadament, hi ha mecanismes perquè la veritat s'acabi sabent en més o menys mesura. Però sol passar que, mentrestant, el debat se centra en qüestions que afecten l'honorabilitat d'algú. Per tant, que sigui certa o no una acusació no és el més important, perquè les campanyes solen durar menys que els mecanismes per aclarir-la. Per investigar la vida de la gent es necessita temps i diners. Alguns diuen que és l'obligació dels mitjans de comunicació. La rellevància d'investigacions d'aquesta mena, però, sempre és relativa.

Hi ha casos, en canvi, que són exemplars, i en tenim també en relació amb el club blaugrana. És el cas de la investigació que va fer el soci Lluís de Val en relació amb la possible pertinença o no d'Alejandro Echevarría, llavors cunyat del president Laporta i directiu del club, a la Fundació Francisco Franco, cosa que el president havia negat en assemblea. De Val va obtenir proves documentals irrefutables de la pertinença d'Echevarría a la fundació franquista i, en lloc d'amagar-se en l'anonimat i de filtrar-ho a algun mitjà de comunicació, va convocar una roda de premsa, va donar la cara, va denunciar la falsedat de les afirmacions d'Echevarría i Laporta i va lliurar les proves als mitjans perquè en fessin la difusió que consideressin adient a la magnitud del cas. Exemplar. Aquella feina la podríem haver els mitjans, és cert. Però el més important és que la veritat es va saber i que es va fer d'una manera ètica i transparent.

No és aquest el cas en què, sobretot, el precandidat Marc Ingla i el promotor de Jaume Ferrer, el president Joan Laporta, han denunciat la possible vinculació contractual d'una empresa de Sandro Rosell amb un polític brasiler ficat en un cas de corrupció. Aquest dossier va arribar a més d'un mitjà de comunicació, però només ha sortit publicat en un bloc d'internet. I ja tenim la precampanya emmerdada. No se sap si es continuarà per aquest camí. Seria una pena. És ben probable que tothom tingui alguna taca en el seu currículum: algun negoci que ha anat de mal borràs, algun conflicte laboral, una mala companyia en alguna iniciativa... D'això en devia saber alguna cosa Joan Oliver, el director general del Barça que va fer investigar els seus vicepresidents, entre ells Jaume Ferrer, que ha passat d'enfrontar-se a Laporta a ser el seu candidat i sembla que també a acceptar la continuïtat d'Oliver si guanya les eleccions.

És una pena, a més, que el conflicte, que acabarà als tribunals, hagi tingut l'altaveu d'una de les precandidatures, la d'Ingla, que ha presentat més propostes i que ha exhibit més idees en aquesta precampanya. Però el llenguatge i la lleugeresa que ha tingut Ingla en aquest afer no són els adients. I també és una llàstima que la precandidatura que també té un programa molt treballat i que també ha exposat idees i propostes que valen la pena ser escoltades i valorades, la de Sandro Rosell, hagi hagut d'acabar entrant en el debat de les desqualificacions, encara que sigui per dir prou. El debat de les propostes és prou interessant si no es vol caure en simplicacions i tòpics. Però, uns més que altres, no han volgut evitar que les diferències personals, sovint properes a l'odi, i les desqualificacions interessades hagin aflorat sobre el debat constructiu. Afortunadament, però, seran els socis els que passaran comptes el 13 de juny. Esperem que ells sí que mirin pel bé del club.