Santa Teresa, filosofia culer

A les tres de la tarda a la seu preelectoral de Jaume Ferrer hi ha molt treballador i poc soci. És hora de dinar i ja se sap que presentar-se per sorpresa a les cases és de mala educació. Pitjor és que t'obri el servei i t'enganxin els amos posant la mà al calaix de la roba pensant que no hi són. Pujo les escales de l'edifici, amb tres grapats de caramels amb què generosament m'he obsequiat davant la cara espantada de l'amable senyoreta de l'entrada, i apareix el nucli dur de la precandidatura: Ferrer, Perrín i Borràs. Els caramels suren per la bossa i la Santíssima Trinitat alça les celles en senyal de sorpresa. La meva preocupació és que no m'enganxin la sobredosi de sucre i la seva, saber a què es deu la sospitosa visita. Ells baixen i jo pujo. I a sobre el fotògraf, l'Oriol, dispara la càmera. És com anar a casa els sogres: entres sense avisar, t'estires al sofà, et treus les sabates i demanes una cervesa. Fets els aclariments, s'ofereixen a fer-me de guia, però a aquesta hora Perrín necessita omplir l'estómac, fet imprescindible per netejar la culata pescuezo de cine del seu rifle habitual. La seu de Ferrer, com les altres, tot sigui dit, és una capbussada en barcelonisme. De les tres visitades, on el blaugrana predomina més és en aquesta del carrer Fontanella. Les cadires ho són, els logos ho són, els bolígrafs ho són i els caramels, és clar, també. Per tot arreu sobresurt la cara de Ferrer. Ni rastre de Joan Laporta. Continuistes, sí, però que no es noti gaire. Laportistes sense Laporta. Filosofia teològica de Santa Teresa de Jesús: «Esta divina prisión del amor con que yo vivo ha hecho a Dios mi cautivo y libre mi corazón.»

Amb un sol que tira plaça Catalunya amunt, ens dirigim al passeig de Gràcia. A quarts de quatre a la seu preelectoral de Marc Ingla hi ha molt treballador i poc soci. Si a can Ferrer els ordinadors estan situats ens despatxos, aquí et saluden a l'entrada. Benvinguts al món del Power Point. Sis ordinadors ordenats amb els seus voluntaris al darrere esperen socis que omplin butlletes. Una dona llegeix l'Avui asseguda en unes banquetes mentre una televisió, que no es compta a polzades sinó a pams, emet reportatges de la precandidatura. Estic, davant l'absència de les icones de la seu, a punt de fer amb la tele el mateix que amb els caramels de la seu de Ferrer, però a la bossa no m'hi cap. Descartat el robatori, amplio la sobredosi de sucre amb més caramels. Aquí el color corporatiu és el groc. De cop, una zona per a criatures i dos futbolins. També sorprèn un aparador amb llibres però un sol títol en diversos idiomes: «La pilota no entra per atzar», de Ferran Soriano. En català, castellà, portuguès i txec: «Góly nepadají náhodou». I clavada a la paret, una bona idea: «Mur: més records que mai.» Apareixen tots els noms possibles escrits a mà: d'Iniesta a Messi. De Piqué a Cesc. De Villa a Valdés. Un collage interessant, una ruleta de sentiments.

A les quatre a la seu preelectoral de Sandro Rosell hi ha molt treballador i poc soci. I moltes pomes. No entenc la metàfora, si és que n'hi ha, però són d'un color verd que fa venir salivera. Això sí: ni rastre de caramels. Un pecat. Aquí és difícil sentir-te com a casa els sogres. És més com Port Aventura: un parc temàtic on et perds en diversos àmbits d'atraccions: la barberia, els futbolins, el dòmino, la zona de penyes, un estudi de ràdio... Tot és a l'engròs. 1.400 metres quadrats de barcelonisme en dues plantes i, en cap no hi ha ni una cara del precandidat Rosell. Records sense Laporta, que és ignorat a les tres seus. Sí que hi és, en canvi, Johan Cruyff, a qui es compara, en una de les parets rosellistes, amb altres icones barcelonistes com ara Samitier, Kubala, Puyol i Messi. Cap brasiler a la vista. És la seu on el moviment és més constant. La gent, a aquelles hores de la migdiada, no para de pencar. Compto gairebé una cinquantena que van com una pila per aquest edifici, un antic concessionari, al carrer París de Barcelona. És on es veu una inversió més elevada i una maquinària més contundent.

Acabo el primer recorregut electoral amb una sensació transversal entre precandidatures: la filosofia de Santa Teresa. Laportisme sense Laporta. Sense ser-hi, hi és: «Mira que el amor es fuerte, vida, no me seas molesto; mira que sólo te resta, para ganarte, perderte.» I un altre caramel a la boca.