Els de casa

De les moltes satisfaccions que ens està deixant el Barça de Guardiola, jo em quedo amb la de veure que la base principal de l'equip és feta a casa. És veure acomplert un objectiu, molt arrelat en el sentiment barcelonista, que quan es plantejava fa uns anys semblava gairebé una utopia.

És clar, però, que per aconseguir una base sòlida per fer un equip competitiu amb jugadors del planter calen molts factors. Sempre, per bé que es faci el treball en els equips inferiors, s'està exposat a tenir èpoques de bones i males collites. Per tant, un dels factors imprescindibles és el de la paciència, seguit del de la persistència guardiolana de continuar-ho intentant.

Si fem un cop d'ull a la història recent del Barça, veurem com la riquesa del seu planter ha experimentat en les dues últimes dècades una línia ascendent. Enrere han quedat aquells temps en què es mirava amb enveja aquella anomenada quinta del Buitre dels Míchel, Pardeza, Butragueño i Martín Vázquez, o la Real Sociedad dels Zamora, Alonso, Lopez Ufarte, Bakero i Begiristain, per posar un parell de casos.

Ara bé, no hauríem d'oblidar que el que ha fet el Barça en aquests darrers deu anys té molt més mèrit que els exemples que acabo d'esmentar. Fa 15 anys no s'havia produït encara la sentència Bosman, que, a banda d'eliminar el dret dels clubs a cobrar indemnitzacions pel traspàs d'un jugador que havia acabat contracte, va invalidar la normativa de la UEFA que limitava a tres el nombre de jugadors estrangers que es podien incloure en una alineació. La gran majoria de clubs van passar a mirar més cap a fora i menys cap a casa. I el que fins aquell moment semblava intocable –que hi hagués jugadors locals en un equip– va deixar de ser un fet habitual. Com en el cas de l'Inter, flamant campió d'Europa, on cap dels jugadors que van saltar al camp el dia de la final era italià. I mirin que l'Inter és tot un símbol a Itàlia. És clar que també ho és Ferrari i està en mans d'un espanyol i un brasiler. El Barça, en canvi, va guanyar la Champions de l'any passat amb set jugadors sortits del planter a l'onze titular. I ho va fer contra un rival, el Manchester, que també estaria una mica en la línia del Barça, amb algunes variants: molts jugadors, tot i no ser de la casa, van ser fitxats quan encara estaven per créixer, Cristiano Ronaldo, per exemple.

Però al marge de si la collita és bona o no, hi ha un altre factor clau. Un jugador del futbol de base tindrà moltes més possibilitats d'arribar al primer equip amb garanties de triomfar si des que entra a la Masia se li ensenya l'ofici d'acord amb un model de joc i també de club. I això a Can Barça és clar que funciona. Gràcies a les idees, l'empenta i la feina de moltíssima gent, ja es diguin Tort, Núñez, Mussons, Cruyff o Guardiola.