4. La solitud del candidat de fons

Jaume Llauradó em recorda un antic anunci radiofònic que deia: «Muebles Vallés. Merece verse por dentro.» A Llauradó se li poden qüestionar moltes decisions de la seva vida barcelonista, però es mou per la fe i la confiança amb un entorn que molts cop no li ha estat favorable.

Volia tornar a ser candidat a la presidència del Barça, però un inconvenient personal no li ha permès. De fet, tenia ganes de presentar-se encara que fos per millorar el resultat de fa set anys, en què va aconseguir més de 4.000 firmes però, en canvi, el van acabar votant menys de 1.000 socis. «L'enfrontament amb Lluís Bassat ens va eliminar a tots dos. La meva pregunta en aquella famosa roda de premsa no tenia mala intenció: «Per què el senyor Bassat amaga el segon cognom (Cohen) i la resta el posem a les paperetes?» No volia ser cap ofensa als jueus. Ho prometo. Ell en va treure profit, va voler aprofitar-se'n. Un dia es va aixecar en un debat televisat perquè no volia seure amb mi i en un altre de radiofònic va entrar per telèfon des d'un bar a 100 metres de l'emissora per no trobar-me. L'única satisfacció va ser que Bassat va perdre aquelles eleccions. Una persona que a Madrid es diu Luís i a Catalunya Lluís, malament rai.»

És l'únic moment que Jaume Llauradó perd el to afable que habitualment utilitza en les converses, en què li agrada repassar el seu currículum en l'entorn barcelonista: va ajudar Victor Sagi en les eleccions del 1978, anava amb Josep Maria Fusté el 1989 quan CiU va empentar Sixte Cambra a presentar-se a les eleccions i va xuclar tota la gent que compartia candidatura amb l'exfutbolista, va ajudar Ángel Fernández el 1997, el 2000 va aconseguir les firmes, però se'n va anar cap a casa l'endemà quan va veure que la guerra aniria entre Bassat i Gaspart i va passar el tall, però va quedar últim en les eleccions del 2003. Ara ha fet un pas enrere. Té clar a qui votarà, però no ho diu. No li agrada gens aquesta precampanya, està decebut amb el nivell de debat i reclama un canvi per afrontar aquestes èpoques prèvies al 13 de juny.» No podem permetre donar veu a gent que només desitja sortir en la foto, fer-se propaganda. Les eleccions han de començar quan hagin estat proclamats els candidats oficialment.» Passeja per la sorra de la platja amb una calor enganxosa que fa que es tregui l'americana i la fa reposar a l'espatlla dreta. Mira a terra i camina amb discreció, deixant anar pensaments. A poc a poc. Fa cara de solitud, però diu que és llei de vida: «Treballes, evoluciones i, de cop, estàs passat de moda. De fet, si Bakero no hagués fet el gol a Kaiserlautern probablement hauria estat el president del Barça i ves a saber què estaria fent ara. Són els cops de la vida.» Era una època en què Llauradó formava part del pensament culer: el seu Fòrum Samitier estava de moda, no hi havia ningú que s'atrevís amb Núñez, era l'únic opositor visible. Han passat divuit anys, tota una majoria d'edat. Ara no pretén viure de records, ni dels que li van prometre la vida eterna al seu costat: «Tinc els cinc amics que no em fallen i no passo els matins pensant que aquest no em truca, aquell no vol saber res de mi, aquest altre ni em ve a veure... No puc pretendre viure de medalles per haver fet, per exemple, la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes, de la qual em sento molt orgullós. Ja està. Ja ha passat. Endavant.»

Ara prepara un altre llibre (ja en van 4), una agenda en què cada dia hi ha marcada una efemèride vinculada amb la història del Barça. Es torna a posar l'americana, mira el mar i fa memòria que en aquestes eleccions no hi serà... «En les pròximes, no ho descarto.» Incombustible Llauradó. «I ara què... on hem d'anar a dinar?»