Opinió

general dempeus

miquel roca

L'endemà de fa cinc anys

Abans-d'ahir, el mateix dia que Sandro Rosell va acaparar tots els focus amb 13.618 signatures de suport recollides, va fer cinc anys que l'aleshores vicepresident esportiu del Barça va dimitir. En el primer paràgraf del llibre que va escriure l'any següent, Rosell relata que sortint de l'hotel on va fer la roda de premsa, entre alleugerit i trist, es va tornar a sentir un soci del carrer. Aquell 2 de juny del 2005, Rosell va treure del calaix la carta de renúncia que feia mesos que guardava tot esperant que la temporada s'acabés i es va desfer del pes de tenir un càrrec en un projecte que sentia desvirtuat dels fonaments originaris, però també aquell dia va començar a portar una etiqueta, la de president in pectore, que el barcelonisme de carrer, aquest del qual se'n sentia un més, va penjar des d'aquell moment al soci 12.556.

Cinc anys després, l'escena electoral no s'ha mogut de lloc. No tant per les moltes coses que han passat en aquest temps, sinó, sobretot, per les dues que no han passat i que haurien pogut fer variar el paisatge. Una, que des de dins s'hagués trobat el camí assossegat per triar i potenciar un candidat continuador que, a nou dies de les urnes, encara no se sap exactament qui és. I l'altra, que des de fora Rosell hagués tingut massa pressa per arribar a la presidència i, en un mal pas, hagués caigut pel precipici. Però Rosell no s'ha precipitat. Ni quan una decisió judicial va fer que passés un primer tren inesperat el 2006, al qual no va pujar conscient que el que duia un seient reservat per a ell passaria més tard, ni quan dos anys després una moció de censura tan exagerada com eloqüent va estar a punt de forçar la sortida de Laporta. La moció no va fer avançar les eleccions, però va esmicolar les possibilitats de la junta directiva en massa bocins perquè la imatge del continuisme pogués ser compacta.

I així vam arribar al dimarts, el dia que Rosell va poder, per fi, avançar una casella en el lentíssim joc La cadira que t'espera, donem-li doble sentit si cal. Era el primer dia que ho podia fer. Electoralment, l'1 de juny del 2010 és tot just l'endemà d'aquell dia de fa cinc anys que Rosell va plegar. Potser per això aquesta contesa electoral està resultant tan decebedora, amb un nivell discursiu baixíssim. Les cartes estan repartides des de fa tant temps que han arribat esgrogueïdes a aquesta partida en la qual no és cap novetat que un faci cara de guanyador i dos de perdedors. Un altre cop, hi ha només el quart jugador, l'únic que podria aportar al guió un final alternatiu. Diuen que el que no passa en cent anys, passa en un instant. I qui diu cent, diu cinc. Al capdavall, si a aquesta partida hi hem arribat amb les cartes envellides, també es podria acabar veient antic abans d'hora qui fa tant temps que l'ha de guanyar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.