10. Vol rasant

Assegura Ferran Soriano que es presenta amb la candidatura de Marc Ingla per amor al Barça i per responsabilitat. Al parc del Tibidabo, al costat de l'etern avió construït el 1928, un sol indecent que es deixa caure a plom sembla que fa oposicions per entrar a la companyia que presideix Soriano.

El màxim responsable de Spanair fa campanya, s'involucra en el projecte i parla amb contundència, amb seguretat, quan es refereix a Sandro Rosell: «És diferent el que fa del que diu i està al davant en les enquestes perquè ja fa cinc anys que fa campanya. Ens té molts mesos d'avantatge, als altres tres. El problema del Sandro és que té complicitats amb tothom. Si és president, ja ho veurem l'endemà. Jo no me'l crec.»

Fa quatre anys en un sopar amb una colla d'amics al qual va ser convidat el Sandro Rosell vaig comentar a l'actual candidat que el seu adéu de la junta i la guerra civil que hi havia entre sectors del laportisme eren un autèntic fracàs generacional. La frase va arribar a orelles de Ferran Soriano que em va dir que no era cert. Anys després, un dels líders de la candidatura de Marc Ingla, prefereix parlar d'un «fracàs electoral d'un grup de gent: els de l'any 2000. Teníem uns 40 anys i hem fet, en aquests set anys, moltes coses bones però, en canvi, hem fracassat tots (absolutament tots) en la gestió institucional. L'hem fet fatal. Ara bé, tot i que molts han dibuixat la situació com catastròfica, com un desastre social... la realitat no és aquesta.»

Soriano està molt satisfet de la gestió de la seva gent al capdavant de Spanair i assegura que no va rebre cap pressió, «ni una», per no ser el candidat a la presidència del Barça. «Ningú em diu: no t'hi presentis. Sóc jo el que crec que és massa risc per al projecte col·lectiu de la companyia. Per tant, la decisió la prenc per evitar una divisió d'opinions interna.» Riu quan li parlo de si la seva candidatura està vinculada al PSC: «Deu ser en contraposició a la relació que la família Rosell té amb Convergència. Nosaltres no tenim cap filiació política. Ni el Marc, ni l'Albert, ni jo.»

Però, en general, Ferran Soriano se sent decebut per la implicació cap al barcelonisme: «El Barça és molt important per a molta gent, però molt pocs s'hi volen involucrar. Tenen pànic a posar-se a l'aparador, i per això tenim presidents massa mediàtics i acabem tractant el Barça amb excessiva lleugeresa, amb poc rigor per la importància que té. El que vull dir és que necessitem més implicació de l'anomenada societat civil. Que s'ho creguin d'una vegada.»

És curiós que Joan Laporta, que ha estat incapaç de trobar una línia successòria única i implacable, preferís donar suport a una persona a qui va investigar (Jaume Ferrer) que a una altra que era la fidelitat suprema i personal cap al president (Alfons Godall) perquè aquest últim anava en una candidatura que encapçalaven Marc Ingla, Ferran Soriano i Albert Vicens. Potser és que Laporta no vol Rosell, però menys Soriano. Torna a riure: «No ho crec. No critico el seu comportament erràtic. El que és clar és que Joan Laporta no és el futur. És el passat. Automàticament passa a la història del club, se'n va al museu de la història del club amb una valoració molt més bona que dolenta. Ara bé: només espero i desitjo que el 30 de juny Laporta acabi dignament el seu mandat. I, llavors: moltes gràcies i adéu.»