No són els títols, és el futur

LAPORTA, EUFÒRIC

A Joan Laporta, li costa adoptar el posat prudent que, tan natural, dicta Guardiola. No va d'acord a la seva natura. Minuts després de golejar el Bayern, i en declaracions al Canal Plus, el president del Barça amb prou feines podia dissimular l'eufòria del moment. Després d'enllestir amb tòpics la diagnosi del bany de joc als bavaresos, pregunta sobre Ribéry. I aquí, adéu mà esquerra. Entre línies, només calia afegir el preu de traspàs i a quina hora es feia la presentació del nou fitxatge. Apunteu, doncs, un reforç en l'agenda.

ASPIRANTS I PERDEDORS

Algun seguidor de les frases lapidàries va proclamar allò de què «el segon és el primer dels perdedors». Cert, ben cert. Només recordem els guanyadors. Tan cert com que la història l'escriuen els triomfadors. Tot i així, encara hi ha classes, i pensem en una de les dites d'en Pep sobre el fet de guanyar algun títol per donar sentit al gran futbol del Barça: no és igual el record de l'Hongria del 54, l'Holanda del 74 i el Brasil del 82, que recordar aquell Madrid de Di Stéfano, cinc cops subcampió el 1982/83.

PERIODISME MESQUÍ

Si encara tens un bri d'esperit esportiu o de deontologia periodística, portades com la d'ahir de Marca («¿Campeón por decreto?») i declaracions com les de Juande fan bullir la sang per força. A qui pretenen enganyar? Tant costa reconèixer l'evidència? Tenir una mica d'elegància, comportar-se com un senyor, mantenir certa objectivitat i la llarga cua que hi podríem afegir resulten arguments antitètics amb les baixes passions. El que els va bé sentir d'acord als seus interessos.

En aquests dos mesos fantàstics no són només tres títols el que es juga el FC Barcelona. A banda de l'admiració mundial cap a la manera de fer de la institució i la manera única de practicar l'esport de masses, la possibilitat d'aconseguir el triplet per primer cop ho situa tot plegat en terreny exagerat. Vivim temps superlatius. I, per tant, ja no són els títols, el que compta, sinó el mateix futur de l'entitat. Ha estat una setmana gran, a mitges entre l'exhibició demolidora contra el Bayern i la rutina de descomptar dates contra el Recre. Abril i maig seran només mesos per sortir-ne vius, com de la guerra. Ja han demostrat que saben jugar com els àngels i que s'exhibeixen en competició com cap altre ho fa. D'una banda, el talent. De l'altra, la voluntat d'enllestir la feina. Dues claus difícilment compatibles en un calendari tan exigent. Quan en tens una, et pot fallar la concentració o les cames per assolir l'altra, i aquí rau la transcendència del moment.

A empentes i rodolons, el Barça suma mig segle llarg, des de l'arrencada amb Kubala i H.H., cercant amb fanal el camí de l'excel·lència, la pròpia formula màgica. Ara, sembla haver-la trobat. Eureka. Hora de solidificar-la i ser l'enveja de l'univers futbolístic, sense gaires escarafalls. Es tracta de combinar inspiració i treball, talent i disciplina, estil i competitivitat. Fins ara, el club ha fruït curts períodes de glòria basats en models genials i personalistes que tots podríem anomenar. S'ha viscut a cops d'il·luminació divina. Des de Montal, Carabén i Cruyff, llums i ombres, han passat 35 llargs anys cercant la combinació d'ingredients esportius, socials, de força econòmica, de gestió i patrimonials, fins a arribar al dolç moment evolutiu que Guardiola, empès pel volcànic Laporta, ha fet quallar. El Barça proposa una manera única d'entendre el futbol i de jugar-lo admirada arreu. El cas és fer perdurable el model, ratificar-lo a base de pencar a dojo i pendent de cada detall, sense deixar res a l'atzar. La inspiració t'ha d'agafar treballant. Aquesta és la diferència entre Guardiola, l'alumne, i el profeta, Cruyff. Aquesta és la línia que separa un hipotètic triplet d'un únic Wembley.