Per la via de la precocitat

Quan el novembre del 2006 Pep Guardiola va decidir posar fi a la seva aventura en el futbol mexicà i retirar-se definitivament del futbol en actiu, Guus Hiddink, l'actual tècnic del Chelsea, ja acumulava tres mundials –com a seleccionador de tres països diferents– i tenia una copa d'Europa i un bon grapat de lligues i copes holandeses en el palmarès. En aquell 2006, Arsène Wenger complia deu anys fent i desfent a l'Arsenal. I Guardiola encara aprenia a cordar-se les botes a la Masia, allà pel 1986, quan Alex Ferguson va arribar a la banqueta del totpoderós Manchester United. Les semifinals d'aquesta Champions, doncs, no només escenifiquen la lluita del Barça contra l'imperi britànic, sinó també la de la il·lusió i la precocitat d'un nouvingut contra l'experiència de tres dels grans entrenadors de la història moderna del futbol. Ferguson i Wenger, per exemple, han tingut molts anys –dècades, en el cas de l'escocès– per consolidar un projecte propi en un mateix club. També per demostrar que eren capaços de renovar-se, de sobrepassar els límits d'uns cicles que cada cop s'escurcen més, tant pel que fa a la carrera dels jugadors com al rendiment de les plantilles. El principal mèrit de Guardiola és haver fet una part important d'aquest mateix camí en només deu mesos, els que han passat des que va ser presentat com a entrenador del Barça. Genera tants elogis que sovint ens oblidem que, per pura cronologia, per edat, aquest encara és un equip en construcció.

L'exvicepresident Ferran Soriano pretén defensar en el llibre presentat aquesta setmana que, en el fons, els èxits esportius no estan determinants per l'atzar propi del joc, sinó per un model de gestió correcte. És cert. Però també ho és que aquest àmbit de gestió és tan ampli, complex i competitiu que, perquè es visquin moments tan màgics com el que viu actualment el barcelonisme s'ha de produir una autèntica quadratura del cercle. En el cas d'aquest Barça, ni tan sols Guardiola pensava que tot funcionaria amb tanta precisió. El primer factor que ajuda, sens dubte, és la qualitat d'un grup de jugadors, els millors del món en la seva posició. El fet que una plantilla amb Messi, Xavi, Eto'o, Puyol, Iniesta i Márquez encadenés dos anys sense títols és una bufetada a la lògica del futbol. En el FIFA World Player del 2008, per exemple, el Barça va ser l'únic club del món que va col·locar més de dos jugadors entre els deu primers. I no van ser tres, sinó quatre: Messi, Iniesta, Xavi i Eto'o. I això, sense haver guanyat ni un trist títol. A aquest talent, Guardiola hi ha afegit, sobretot, sentit comú i il·lusió. També la cura per una llarga llista de petits detalls que han fet que les estrelles s'anessin alineant fins a construir un equip que juga de somni i que rendeix amb precisió. Ara, només li queda aquest petit pas que condueix els entrenadors i els seus equips a la glòria.