Les reverències d'en Rikjaard, ara

REFLEXIONS EUROPEES

Dels onze cops que el Barça ha jugat les semifinals de la màxima competició europea de clubs, cinc ho ha fet en el nou mil·lenni. Senyal que ha trobat, per fi, quin és el camí a seguir. Dels cinc cops que ha estat finalista, reflexions diverses. Primer, la pregunta retòrica: «Només?» Segona, la balança entre el pes, la força i el sentiment del «més que un club» amb premi de dues copes no pot estar més descompensada, eterna assignatura pendent. Tercera, les tres finals perdudes encara couen a l'ànima, passi el temps que pugui passar.

FRASES ENFRONTADES

Sosté Casillas que al Madrid li manquen jugadors competitius si vol dominar a Europa. Sort que hi ha San Iker. Gairebé com si confrontessin frases i parers en poques hores de marge, Xavi assegura que sempre són els de casa els encarregats d'estirar del carro. Com qui no vol la cosa, li ha donat la solució a l'enigma, allò que no es paga amb calés, allò que el vent s'endugué amb el demagògic Zidanes y Pavones mai dut a terme pels que tornaran d'aquí a quatre dies.

EL MODEL DE REFERÈNCIA

En qualsevol club del món, Juande ja estaria renovat. Millor rendiment, impossible i, de fet, la batzegada a Europa era previsible un cop repassada la trajectòria prèvia. Per què no serveix com aval l'espectacular collita de punts? No es pot reconèixer, només faltaria, però l'únic model de referència es diu FC Barcelona. Remouran cel i terra per apropar-s'hi. Fins i tot acceptaran patir d'amnèsia per votar Florentino com si fos candidat d'un vell congrés comunista búlgar.

Mentre tatxes un altre dia del calendari, resplendeix la metafòrica imatge. Aquest equip i aquest quadre tècnic mereixen que reeditem –sense més espera, ni títols, ni cabòries– aquelles elegants reverències d'en Frank Rijkaard. Ara, però, ja no com a expressió de l'emoció personal d'un bon tècnic, no. Les inclinacions de reconeixement d'avui, col·lectives i unànimes. Tothom que experimenti plaer amb el futbol i sentiment pel barcelonisme, fora barrets. No hi ha res a discutir, no s'accepta un però: si ells no mereixen plena confiança, absolut suport, incondicional orgull dels seus, ja podem plegar. Serà que els catalans venim de fàbrica amb l'ADN espatllat. Prou de tanta exigència, tant de patiment, tant de mirar de reüll gent indigna de la comparació. En vol rasant de records de Getafe: 9 ocasions en 45 minuts, 28% de possessió dels locals, primer xut dels blaus en el minut 41 i, al cel de Madrid, Stojkovic enlairat a la categoria de Yashine i aquell penal no assenyalat per recordar el «campió per decret?» del periodisme mesquí. Els detractors han perdut el món de vista. N'hi hauria més: 8 entrades al turmell, a fer mal, al fantàstic Iniesta i el contrast de 5 faltes comeses per onze en 80 minuts. Cinc faltes. Un gol anul·lat per clamar al cel i comprovar com se surten amb la seva els incapaços de paladejar la bellesa, els estrategs de la pressió desestabilitzadora. De tan acusats pels fariseus, els àrbitres actuen esmaperduts, es fan l'orni amb el xiulet. Més: Un pal, sis partits sense rebre gols, 12 victòries a domicili. Tot plegat, tot i més, molt més, per generar una reverencial i absoluta confiança, sòlida com la roca.

Han de guanyar el triplet perquè són els millors en qualsevol àmbit i frontera de manera indiscutible. I si cauen, que caiguin, res a dir, res a retreure. Reverenciem el tot, les seves parts i els seus detalls, l'aportació de qualsevol col·laborador en aquesta obra col·lectiva. Agraïm les vivències de la campanya, les passades, les presents i, tal com arribin, les del futur. El Madrid? Quin Madrid? De què em parla? Ja en tenim prou i massa amb aquesta joia d'equip, amb les ganes de aixoplugar i alimentar cofois aquest sòlid optimisme poc habitual en el club, tan poc característic del país i la seva gent. Chapeau, Barça.