Vinga, vinga!!!

a l'alça

Sis anys i dos mandats. La comissió que està estudiant la modificació dels estatuts del Barça proposarà un període de sis anys i dos mandats a partir de les eleccions del 2010, una conclusió que haurà de votar el soci en la pròxima assemblea. Més enllà de l'encert o no d'aquesta proposta, el FC Barcelona hauria d'aconseguir per tots els mitjans que la Generalitat fes una excepció amb el club, per no regir-se com si fos un de primera regional.

Aquest final de lliga ja té de tot, per si faltava algú a la festa: emoció, tensió, nervis, dos rivals que no afluixen, molt bon joc, jugadors, com Messi, amb ganes de fer història, sospites i àrbitres disposats a jugar un paper que no els correspon. Posem per cas un Turienzo Álvarez qualsevol. Què pretenia aquest home? Després apuntarem contra Joan Laporta, perquè va perdre un cop més la formalitat on ha de ser exquisit en les formes (va recordar aquella vulgaritat del president de l'Osasuna no fa pas gaire en una llotja), però de ben segur que devia ser molt complicat mantenir el cap en ordre davant de tanta incompetència arbitral. Home, en aquest punt de la pel·lícula no ens sorprendrem perquè un àrbitre la vulgui jugar al Barça per l'article 15, perquè aquestes pors crec que ja estan superades, per moltes coses que es vegin als camps de futbol. En canvi, aquest any, i en aquest final d'ascensió, les formes i l'arbitrarietat poden arribar a pertorbar la pau i l'assossec amb el qual el barcelonista mitjà s'empassa els arbitratges des de fa anys. La cosa passarà a l'oblit, perquè un individu qualsevol no pot ser, per més que ho desitgi, més protagonista que la primera part que va culminar el Barça a Getafe. No. Però ens hi fixem. Estem a l'aguait del que fan aquests àrbitres, els mateixos que fa tot just una setmana eren, per mitjans de Madrid, l'aliat declarat del Barça per una raó encara no entesa ni explicada. Té delicte que en un moment tan dolç i amb un futbol tan sublim ens apareguin per una cantonada la por dels arbitratges. Però això és el que hi ha. Ha tingut la sort Turienzo que el partit va anar com va anar i el resultat va acabar així, per evitar tornar a ser el nefast protagonista com altres vegades ho ha estat. Si el Barça guanya i l'àrbitre ha tingut algun error (Iturralde), camió de brossa a sobre de l'entitat. En canvi, si el Barça guanya, però ha patit el que va voler Turienzo, millor no parlar-ne. Doncs no, parlem-ne.

Insisteixo que la cosa no tindria més importància ni hagués merescut cap atenció, perquè el barcelonisme se l'hagués empassat (una més), si no hagués estat per aquest deler amb el qual un sector del madridisme proactiu intenta desmerèixer setmana rere setmana el que està fent i creant el Barça, llançant la sospita permanent d'aquesta conxorxa amb els àrbitres. En vista d'actituds tan vils i la insistència de deslegitimar el treball de l'equip de Josep Guardiola, el sa costum de recordar setmana a setmana la realitat que es veu des d'aquí. I tots tan tranquils i en pau. Dit això, set jornades i sis punts d'avantatge. Que poc que queda nois. Vinga, vinga!!!

de baixada

Una F-1 normal. Tres curses del mundial i, excepte normalitat, hi ha hagut de tot en la F-1. Està bé que els imprevistos tinguin el seu paper, però tots voldríem una cursa normal, sense queixes, sense reclamacions, sense accidents (greus) i, si és possible, amb sol. La pròxima cita, a Bahrain. No s'estarà coent una tempesta de sorra o una de pluja, com va passar fa una setmana al país veí (Qatar) amb la inauguració del Moto GP?