Primer el Chelsea

No facin cas de la gent que esmenta avui la lliga, que ara no toca. Diguin el que diguin, primer cal enfrontar-se amb el Chelsea i recordar que, comparada amb la Champions, la lliga estatal és una competició de nivell més baix. Amb tots els altres rivals amb una única competició per afrontar, tenir possibilitats en les tres competicions més importants en què es participa és un somni del qual no voldríem despertar. Pas a pas, amb una bona mesura de dosificació, amb tota la plantilla a punt, cal ser més que optimistes. L'excel·lència sempre té premi. L'afició ha d'entendre que potser no es guanyarà tot, però l'espectacle, el prestigi, el bon joc obre tantes portes al Barça al món com les actuacions meravelloses del Barça amb l'UNICEF o el que via fundació es fa a diversos llocs del món més pobres. Xavier Sala-Martín no para de dir que ara el més important no és parlar de si és un delfí de Laporta. De candidats n'hi haurà de sobres, però te raó quan diu que cal preparar el futur econòmic de l'entitat per poder, en els propers 25 anys, ser una entitat que no estigui sota els vaivens de milionaris amos de club, tipus Chelsea o Milan; que depengui d'un sol patrocinador, tipus Manchester –ara en greu crisi econòmica–; que faci equilibris immobiliaris i estigui endeutat fins a les orelles, tipus Madrid, i vagin sumant les incerteses que vulguin. El camí és primer el Chelsea, després els altres trofeus, posteriorment planificar la propera temporada i assegurar que Pep Guardiola sigui entrenador del Barça durant anys, cosa gens clara ara per ara. Tenir clar que cal un president que continuï amb la idea de solidaritat tipus UNICEF o fundació, i que no faci el tifa davant la catalanitat i universalitat del club. El pas a pas de l'equip cap a la glòria més somiada passa per anar al camp i deixar-se estar de les presses d'altres que no tenen res a veure amb la nostra història d'aquest any fins dissabte. Avui toca el Chelsea.