«I ara, què diran els diaris de Madrid?»

Era el dia de les abraçades gratis. Les primeres, a la gespa i entre els jugadors, les més òbvies. Pocs minuts després, a la zona de vestidors, Joan Laporta se'n feia una de més simptomàtica amb Txiki Begiristain. Fa menys d'un any, els dos eren el centre de les crítiques, però s'ho van jugar tot a una carta, la de Pep Guardiola, i els ha donat un resultat immillorable. Impensable, fins i tot, en un moment de crisi esportiva i institucional com el de l'estiu passat. El president, potser per la situació límit que va viure llavors en aquella moció de censura salvada per la mínima, abandonava dissabte el Bernabéu més eufòric que ningú. Excepte quan es posava davant d'un micròfon i elaborava el discurs prudent que li exigeix el càrrec. En pocs minuts, va atendre totes les televisions nacionals, estatals i estrangeres que algú es pugui imaginar. Dissabte, les entrevistes, com les abraçades, tampoc es cobraven. I van continuar a l'autocar, amb Manel Estiarte i alguns membres del cos tècnic, i a l'avió, on Laporta i Guardiola, poc amic d'aquestes situacions, es van felicitar mútuament, contents però sense gaires excessos gestuals, ja que la proximitat del partit del Chelsea imposava una certa mesura.

Després de tants intents de desestabilització, un dels últims directius a entrar a la junta, Xavier Sala i Martín, s'aixecava del seient de l'avió per deixar anar la ràbia continguda durant les últimes setmanes. «I ara, què diran els diaris de Madrid?», preguntava retòricament a un grup de jugadors. Efectivament, el 2-6 havia tombat definitivament el discurs del canguelo. I els diaris a què es referia el directiu ja enllestien a aquella hora les portades de la rendició. La bandera blanca, mai millor dir. No es podia fer una altra cosa després de veure l'exhibició del Barça i de mirar els ulls dels jugadors del Madrid quan se n'anaven cap a casa. Raúl, el millor jugador espanyol de la història segons Guardiola –i ara mateix, al de Santpedor, no se li pot discutir res–, va passar sense pena ni glòria per davant dels periodistes, defugint les mirades i saludant fugaçment un Bojan exultant a qui envoltaven els micròfons. Per edat, per palmarès, la imatge hauria hagut de ser la contrària. Però després del 2-6, la llum dels jugadors blancs s'havia apagat del tot, i fins i tot un suplent del Barça brillava més sota els focus del clàssic. A l'avió, mentre el de Linyola parlava amb uns amics que havien acompanyat l'expedició, Piqué es convertia en el mestre de cerimònies. «Com has fet el gol?», preguntava un. «Amb el peu», contestava ell. El defensa sembla haver nascut per estar al Barça. Com Guardiola, com el joc d'un equip que convida a la festa.