I el temps afegit al Bernabéu?

Els qualificatius per al partit del Barça al Bernabéu s'han esgotat aquests darrers dies. No em considero prou enginyós per trobar un adjectiu nou per descriure la pàgina històrica que dissabte va escriure el Barça. Ja n'hem llegit i sentit centenars i centenars i, hores després del partit, també ja vam poder escoltar els primers acudits: «El Barça està construint un pis al Madrid. L'any passat li va fer el passadís i aquest any, el bany.» El que és segur és que la fam del Barça no té aturador. Qualsevol altre equip, amb el 2 a 4 d'Henry, s'hauria dedicat a temporitzar el joc, a guardar la pilota i a mantenir el resultat. El Barça de Guardiola, no. Durant tota la temporada ha demostrat aquestes ganes de guanyar i guanyar, i dissabte no va ser una excepció. Després de la diana d'Henry, l'equip va continuar atacant i buscant més gols. Algú podria pensar que aquesta ambició només tenia com a objectiu destrossar l'etern rival, el Madrid. Però no és qüestió ni de noms ni de clubs. Tant és que sigui el Madrid, el Valladolid, l'Almeria o l'Atlético de Madrid. El Barça ha intentat marcar gols fins a l'últim minut, fins a l'últim alè de tots els partits. Dissabte, Gerard Piqué en va ser un exemple clar. Un central atacant a les acaballes del matx, en lloc de defensar el 2-5. Un central iniciant un contraatac i anant al punt de penal a rematar la feina per marcar el 2-6. Veure-ho per creure-ho. És per això que em va fer tanta ràbia que l'àrbitre, Alberto Undiano Mallenco, no allargués ni un sol minut el partit. Es pot considerar una humiliació per al Madrid, però estic segur que si hagués estat a l'inrevés, el temps afegit hauria durat uns quants minuts amb tot el Bernabéu cridant «más, más». Mallenco no hauria tingut prou valor per xiular el final, però dissabte devia pensar que ja n'hi havia prou de gols blaugrana. I això no va agradar uns quants barcelonistes, que volíem que el festival durés uns quants minuts més, almenys els que tocava. Aquesta no va ser l'única taca negra de Mallenco. El resultat fa que l'actuació arbitral quedi en un segon pla, però s'ha de recordar que no va xiular un penal clar que Lass va fer a Iniesta, que el segon gol del Madrid va arribar d'una falta inexistent i que la seva mala col·locació va fer perdre un parell de perilloses pilotes al Barça al mig del camp.

Ara, aquesta eufòria ha de quedar en un segon pla per afrontar amb tranquil·litat el partit contra el Chelsea. S'ha de continuar fent història o, almenys, intentar-ho.