El poder del desig

Ja no era un partit de futbol. El Chelsea, de fet, no havia volgut que ho fos des del primer instant de l'eliminatòria. El Barça ja havia enviat Piqué i tota la seva immensa fe a fer de davanter centre. La tropa de Hiddink no havia fer cap jugada, n'havia destruït cinc-centes mil i, no obstant això, havia sumat un gol. L'equip de Guardiola només havia fet jugades i no havia arribat a la porteria de Cech. Ja no hi havia partit. Era una pura qüestió d'honor. D'orgull. De desig. El Barça era l'únic que desitjava de veritat ser a la final. El Chelsea havia anteposat la desactivació del futbol del Barça al desig de jugar la final; no veia res més enllà. El Barça sí, mirava més enllà. I si algú havia de fer el gol definitiu, el gol redemptor, el gol de la justícia futbolística, l'acte poètic precís, havia de ser un visionari del futbol: Iniesta. Gol! Cap a Roma!

El millor jugador discret del món va concentrar tota la seva senzillesa en l'instant fins ara més espectacular de la seva carrera. Un gran gol en el temps de descompte i ara ja se sap que a la final de Roma hi haurà futbol. Hi havia un perill seriós que no fos així. Va ser un instant com el de Kaiserslautern, un altre acte de justícia futbolística. Un cop de sort, sí. Però la sort somriu als que la busquen, no als que dissimulen. Tot el que havia fet en atac el Chelsea durant l'eliminatòria era mèrit exclusivament de la generositat del Barça. És cert que l'àrbitre d'ahir va ser benèvol amb els blaugrana en diverses coses que van passar dins la seva àrea. Però qualsevol decisió que perjudicava o pogués perjudicar el Barça semblava una injustícia. El Barça no havia xutat entre els tres pals de la porteria de Cech però no havia deixat d'insistir ni un moment. Des del començament fins a l'últim sospir. Malgrat l'expulsió d'Abidal, a pesar del mur blau infranquejable, tot i el desgast colossal. Vinga, vinga, vinga! El mur havia de caure i s'havia d'intentar fins al final. Hiddink havia deixat de ser l'entrenador que ens pensàvem que era perquè havia trobat un antídot que tenia els mateixos efectes que la kriptonita en els superpoders de Superman: fer desaparèixer la pilota, que només anés dels peus de Cech a l'àrea de Valdés. Eternament la mateixa recepta. Se sabia i es donava per segur que l'equip anglès només podia marcar si el Barça li concedia una errada, com havia passat en el partit d'anada en l'u contra u en què Valdés va vèncer Drogba. Doncs ahir es va trobar un gol sense que ni tan sols hi hagués una errada blaugrana. Tampoc no hi va haver jugada. N'hi va haver l'intent; Lampard mirava de passar la pilota a un altre jugador però hi va haver un rebot i la pilota va caure als peus d'Essien, que, veient que un jugador blaugrana se li tirava a sobre, va colpejar la pilota amb tota la seva força de búfal. De tots els llocs del món on podia haver anat a parar aquella violenta propulsió, va anar a parar a l'escaire dret de la porteria de Valdés. Havien passat 99 minuts d'insistència blaugrana i va trobar primer la xarxa l'equip de la puntada de peu endavant i del mur de la vergonya.

Més difícil per al Barça, impossible. No se'n sortia jugant a futbol, en el xoc tenien les de guanyar els gladiadors blaus, els espais eren més difícils de guanyar que en una guerra cos a cos, totes les guspires que mirava d'encendre el Barça eren apagades a galledes pels blaus. La batalla ja no era tàctica. Era una qüestió personal. D'onze contra onze i de tècnic a tècnic. Era el futbol portat als dos màxims extrems. El joc, la creativitat, l'optimisme contra l'antijoc, la destrucció, el negativisme. Búfals contra esquirols. La pilota contra els aixecadors de pesos. El desig contra l'esbufec. El Barça va fer tot el que és humanament possible enfront una proposta inhumana. Ja s'havia dit que l'empat a zero al Camp Nou era perquè Hiddink havia estat més intel·ligent que Guardiola. El risc, l'alegria, la creació era, doncs, de ximples. I aquesta hauria estat la història que s'hagués explicat si Iniesta no hagués fet un gran xut en el temps de descompte del combat d'ahir. Es fa molta demagògia sobre el que és ser intel·ligent en el futbol. Afortunadament, Guardiola està demostrant que es pot ser intel·ligent i romàntic, que es pot guanyar i entretenir.

El Barça és a la final de la copa del Rei, té la lliga a punt de caramel i jugarà la final de la lliga de campions a Roma contra un altre equip pragmàtic, molt potent. El Manchester United també és dels equips que té més del que dóna. No d'una manera tan radical com el Chelsea, però també prefereix aprofitar-se de la generositat dels rivals. La croada del Barça no s'ha acabat. Continua. El pragmatisme del Manchester posarà a prova altre cop el desig del Barça. Però abans hi haurà el futbol, el futbol sublim del Barça. I on no arribi el futbol, hi haurà la força del desig, l'últim regal que ha fet l'equip de Pep Guardiola als seus aficionats i a tot el món del futbol.