Anatomia d'una xiulada

La final de copa de Mestalla ha tornat a posar al descobert les dues espanyes: la que xiula el rei espanyol i l'himne en un gest de llibertat i la que desitjaria amb totes les seves forces reprimir aquest acte de llibertat suprema. No cometré l'error de pensar que Catalunya i el País Basc estan sociològicament més a prop dels moviments independentistes després del 13-M. Hi ha molts perfils de catalans i bascos que no voten i que no eren a Mestalla. No hi eren perquè són de l'Espanyol, del Madrid, del Nàstic, de la Real o de l'Alavés. O perquè l'economia no els ho permetia. O perquè no tenen edat. Però tots aquests ciutadans d'un altre perfil també poden votar i no necessàriament el mateix que els que xiulaven el rei espanyol i l'himne espanyol. Inversament, tampoc es pot argumentar –com han fet en els cercles cavernícoles que tots coneixem– que els que xiulaven el rei i l'himne i els que es giraven d'esquena no es representaven ni a ells mateixos. En un esdeveniment d'aquesta dimensió és prou fàcil que a una majoria s'hi acabi afegint una minoria; o que la totalitat mimetitzi el que fa la majoria. Però qui no vol, no xiula, i allà va xiular gairebé tothom, tantíssima gent que el fet no pot passar per alt. I estic tan segur de la transversalitat del pensament polític dels que xiulaven com segur que n'està el rei espanyol. Sap que Zapatero està gairebé tan sol com Suárez abans del 23 de febrer del 1981. Sap que Catalunya està tan indignada amb els enganys del govern espanyol com ho estaven els militars colpistes amb la legalització del PCE. Sap que la democràcia ha estat amputada al País Basc amb unes eleccions de qualitat democràtica dubtosa que han donat peu a un govern en minoria de la segona força i, per tant, de legitimitat discutible. Sap tot això perquè, si és cert que dels errors se n'aprèn, dels tants que va cometre els mesos previs al 23-F n'ha hagut d'aprendre per força. I jo crec que sap que pel camí de la injustícia amb Catalunya no hi haurà marxa enrere i tem que la xiulada al rei i a l'himne de dimecres passat esdevindrà una xiulada a Espanya i una ruptura en la qual hi té més a perdre Espanya que Catalunya. El que no sé si sap és que l'endemà, entre els comentaris dels lectors digitals de la caverna mediàtica abundaven els comentaris de l'estil: «Si esto es democracia, prefiero dictadura.» Bravo. Per fi, sense dissimular, sense els subterfugis dels columnistes professionals de les edicions de paper. Tan colpistes, tan feixistes com els del 1981. Per fi. Xiular un rei, un himne, un símbol és profundament democràtic. Negar la democràcia és situar-se'n fora i renunciar a la seva empara. No podem deixar mai de reivindicar la superioritat moral de la democràcia sobre el totalitarisme que la nega. I una part significativa –perquè aquests diaris venen i tenen milers d'entrades als seus webs–de l'Espanya del 2009 no és democràtica, 34 anys després. No hi ha res a fer.