Sense futbol no hi ha galàctics

Diuen els experts que el fitxatge de Kaká li pot reportar al Madrid uns 240 milions d'euros d'ingressos directes en els pròxims sis anys i que el de Cristiano Ronaldo pot arribar a doblar gairebé aquesta quantitat. Prou diners per amortitzar els 161 que han costat els dos traspassos, per finançar dues fitxes astronòmiques –uns 25 milions bruts per temporada, entre tots dos– i per revitalitzar l'economia del club. Són galàctics per definició: jugadors de prestigi internacional –els dos han guanyat la Pilota d'Or–, ídols de masses, objectius prioritaris de les grans marques publicitàries i icones estètiques tant per al públic femení com per al gai. No es pot tenir un target més ampli. Tot això ho diuen els experts en màrqueting. Però el futbol encara és futbol. I és el joc, la competició, la que acaba condicionant la resta, i no al revés. En l'imaginari fantàstic que envolta la figura de Florentino Pérez es considera que pagar un traspàs milionari per algú ja és garantia d'èxit. Però no cal anar gaire lluny per adonar-se que el rendiment d'un jugador puntual és força imprevisible, que sol anar lligat al treball de tota una plantilla i que quan un crack afluixa sobre el camp, el seu atractiu mediàtic –els anuncis, la venda de samarretes...– cau en picat. El cas de Ronaldinho és exemplar. I en el Madrid, ni Cristiano ni Kaká faran brollar aquests ingressos estratosfèrics si els èxits col·lectius no els acompanyen.

En la primera etapa en la presidència del Madrid, Florentino va guanyar dues lligues, una copa d'Europa, una supercopa d'Europa i una copa intercontinental en sis anys –més o menys, els mateixos títols que ha obtingut la junta de Laporta en un temps semblant–, amb un equip que jugava de meravella. El Cristiano Ronaldo d'aquella època va ser Zidane (74 milions d'euros), acompanyat d'altes fitxatges milionaris com Figo, Beckham i Ronaldo. Però si els galàctics van tocar el cel, va ser impulsats per un equip que jugava en bloc, que enlluernava i competia. Hi havia un dels millors laterals esquerres de la història (Roberto Carlos), un porter brillant (Iker Casillas), un central amb carisma i experiència (Fernando Hierro), un pivot defensiu impecable (Makelele), el futbolista que el mateix Guardiola va qualificar fa pocs mesos com el millor jugador espanyol de la història (Raúl) en el clímax de la seva carrera, i complements de nivell com ara Guti, Morientes, Helguera, Cambiasso... Ara, no s'ha de témer perquè el Madrid fitxi dos o tres cracks mundials. Tant els títols com les samarretes que puguin vendre acabaran depenent de com jugui l'equip, de quina sigui la seva competitivitat en relació amb els rivals directes. El Barça, per exemple, té figures i, a més, una idea de futbol i una plantilla ben perfilada que només s'ha d'acabar d'apuntalar. A aquest Madrid, en canvi, encara li queda molt camí a recórrer.