GENERAL DEMPEUS
Convicció, que no fonamentalisme
A aquestes altures encara tendres de l'estiu futbolístic, hi ha una primera conclusió que ja es pot donar per tancada: el dispendi desorbitat del Madrid en dos jugadors ha reafirmat el Barça en el seu propi model de club. Són bons tots els contrastos que posen èmfasi en l'antagonisme entre el club que té el matalàs dels favors dels poders fàctics cada cop que li cal una fugida endavant, i el club que té d'únic coixí els seus recursos, abundants però no infinits. No tot és tan senzill com dir que el Madrid està necessitat com unes altres vegades ho ha estat el Barça i que el mercat, com el futbol, és així. Tristos arguments els dels falsos neutrals de sempre, molestos un altre cop en sentir Laporta parlar d'imperialisme referit al Madrid. Doncs mirin, a mi em reconforta que el Barça tingui un president que diu les coses pel seu nom, que tanta diplomàcia amb l'etern rival s'havia fet pesada. Ara bé, dit tot això, hi ha un espai racional per a la preocupació blaugrana. Per fer-ho curt: si les coses han anat com han anat i ara cal fer un cop de cap més gran del previst per Ribéry –posem per cas–, doncs es fa i que els deu anys de motxilla en siguin quinze.
Queda molt estiu i molt mercat, però, a hores d'ara, la petició prioritària de l'entrenador està lluny de ser atesa i l'estructura salarial és un mur en el qual pot estavellar-se més d'una peça de l'equip del triplet. Qui és l'innocent a qui sorprèn que després de tanta glòria tot siguin pretensions a l'alça? D'estructura empresarial, cal tenir-ne i defensar-la, però compte en parapetar-s'hi fins a l'extrem. Perquè si en nom de la convicció n'hi ha un que no cal que vingui i els altres ja poden marxar, el Barça voreja el perill de caure en la creença que el seu model de club i de futbol són tan infal·libles que, siguin quins siguin els actors, la funció serà sempre igual de lluïda. I això ja no seria creure en el model del club. Seria elevar-lo a la categoria de fonamentalisme.