Comiats al Reus Deportiu

Sigui per calés o perquè no s'han acabat d'entendre o per les dues coses, és una gran llàstima que el tècnic Carlos Figueroa no continuï al Reus Deportiu d'hoquei sobre patins. D'acord que sense grans jugadors no és possible guanyar títols, però també és irrefutable que molts cops molts equips de molts esports tenen grans jugadors i no guanyen res sense un bon tècnic al capdavant capaç d'adoptar les tàctiques idònies, conjugar els egos i els interessos de la plantilla i ser capaç de transmetre alguna cosa. Fa molts anys, parlant de futbol, vaig veure debutar Maradona al Camp Nou en un Gamper. Tenia al costat Schuster i uns altres jugadors de l'època amb prestigi. Il·lús, vaig creure que ho guanyaríem tot. La sinergia, en aquella ocasió, no es va produir. Tant de bo que al Madrid li succeeixi ara el mateix.

Per això, un gran entrenador pot treure rendiment d'un gran equip i fer-lo campió, però també aconseguir que un conjunt mediocre superi les expectatives. És cert que la lliga del Reus de Figueora va ser la pitjor dels darrers anys, perquè en la fase regular va tornar a ser quart, com en aquelles temporades en què atacava com els indis i tenia mal defensar. Però no és menys cert que una vegada en les semifinals del play-off, el fet d'haver conquerit la copa d'Europa 37 anys després li va restar fam de manera inversament proporcional al Barça, que necessitava la lliga per no acabar malament la temporada i estava més sencer físicament i mentalment. Globalment, Figueroa ha guanyat dos títols importants; el mundial de clubs, que va servir per celebrar el centenari de l'entitat, i la lliga europea, el títol més preuat i d'un valor simbòlic extrem a l'entitat, ja que va obtenir el ceptre sis anys consecutius –del 1967 al 1972– i que ja mai l'havia tornat a assaborir. Per això sap greu que marxi, perquè és difícil igualar el seu nivell com a tècnic i perquè els resultats l'avalen, tant en el Reus com en el Barça com en el Sitges, el conjunt al qual va pujar a l'OK Lliga fa dues temporades.

També sap greu que marxi Laura Sánchez, la patinadora del Reus Deportiu que ho ha guanyat gairebé tot durant deu anys al capdamunt. És evident que la lesió que la va apartar tot l'any passat i les obligacions personals i professionals l'han empès a decidir-se per plegar. També és evident que en un esport tan amateur, el millor que pot fer un competidor és deixar-ho quan ja no li ve prou de gust. S'estalvia sacrificis innecessaris. Sánchez plega amb la mateixa senzillesa amb què ha bastit la seva carrera, la trajectòria relativament anònima d'una gran figura.