OPINIÓ
Amb Eurolliga o sense, un 10
Probablement, avui s'acabarà la temporada de l'Uni. I si els fets ho desmenteixen, contents que estarem. Però fer tercer de la fase regular, semifinals de copa i de lliga en el tercer any en la màxima categoria és una fita tan gran que mereix un reconeixement avui mateix a Fontajau i una anàlisi a fons en les properes setmanes per part dels qui ostenten la representació de la ciutadania per veure com, en uns temps en què tot són previsions apocalíptiques, es pot donar sortida a un projecte ben pensat, ben parit i ben crescut amb l'esforç impagable d'uns quants.
Anem a pams. Ni el dia, ni l'hora, ni el resultat previsible, ni l'habitual indolència gironina amb els fenòmens que assoleixen el nivell d'excel·lent haurien d'impedir que avui Fontajau registrés la millor entrada de la temporada, i no només penso en l'Uni. Pel preu no serà –entrada de franc–, en una decisió més que encertada del club. El mèrit esportiu és tan inqüestionable que mereix un homenatge popular. Pel fet en si mateix i perquè serà un argument més per afegir a una realitat esportiva que té uns fonaments sòlids i una perspectiva de consolidació, si se l'acompanya.
És cert que tota despesa de diner públic en activitat privada necessita tota la justificació del món. Però també ho és que els projectes seriosos necessiten un suport popular per trobar la raó de ser. L'Uni va tenint aquest suport, que no s'aconsegueix ni en un dia ni en un any. En tres anys a Lliga Femenina, sí que s'ha guanyat un actiu tan impagable com la credibilitat. Fent passes calculades però fermes, pressupostant sobre bases sòlides i no sobre ficcions, corregint els errors –l'entrenador 2010/11 n'és un clar exemple– i no caient en les temptacions de jugar la segona competició europea per no comprometre la viabilitat. Vés a saber si ara, que podria tenir l'oportunitat de disputar l'Eurolliga, aquestes dues renúncies se li giraran en contra, però, en tot cas, gràcies a decisions passades han arribat èxits presents.
Ara, disputar l'Eurolliga és una possibilitat que, si acaba sent real, no estaria bé desaprofitar. No sóc ingenu. Projectes d'aquesta envergadura i en esport femení no poden autofinançar-se sense un suport exterior. Idealment hauria de provenir del món privat, però si no apareix i entre tots estem d'acord que l'esport té algun valor social, s'haurà de procurar donar-li un impuls des del món públic. Altres experiències han deixat molts gats escaldats pel camí, però aquest ha demostrat que és un club curós. Si no discriminem positivament qui fa la feina ben feta estarem adobant el terreny als galtes i enviarem un pèssim missatge i una jerarquia de valors errònia a la societat. I en aquest terreny, els gestors de recursos públics hi tenen un grau de responsabilitat molt alt.