Futbol català i llengua

Sóc aficionat al futbol des de la infància. És el que hi havia els anys 50 i 60 a la bella i desconeguda Catalunya profunda, a la comarca del Pla d'Urgell. El meu pare n'era molt aficionat. El meu germà, que té dos anys més que jo, hi manifesta un desinterès absolut. És del Barça i dels equips catalans per cultura, fidelitat nacional i ambient social. Arreu del món el futbol crea adhesions i simpaties, també ostentosos rebuigs. Fet ben natural i lògic, és tant el que mou l'esport rei que l'abús molesta. Com ara l'invent pallassada-negoci de la copa de les Confederacions. Al voltant de tot el que influeix cal plantejar-se per què està tan poc normalitzada la llengua catalana en els ambients futbolers més populars dels voltants de Barcelona i de les barriades de les nostres ciutats. La resposta em sembla evident. En aquest cas els qui paguen, des de la Secretaria General de l'Esport fins a la Federació Catalana de Futbol o els ajuntaments, no manen. Es deixen colonitzar pel que veuen en els mitjans estatals de comunicació i la vulgaritat que els envolta. No és gens difícil prendre decisions. La més fàcil és demanar que els entrenadors exerceixin en la llengua del país, sobre uns nois i noies que coneixen la immersió lingüística des del primer dia d'anar a l'escola. A les escoles de futbol, als planters dels clubs, tan difícil és fer del català, com és a l'escola, la llengua vehicular? El futbol és una eina d'integració social i cultural, de sociabilitat. Multitud de nouvinguts el viuen amb passió, com hem vist aquests últims dies amb el triplet. Tot això obliga a fer-se una pregunta: si no hi ha ningú –excepcions a banda– que s'hi oposi, perquè no s'actua? El gran repte dels ídols de la copa, la lliga i la Champions és que també puguin parlar en català, des d'Iniesta i Messi fins a l'últim del planter. Igualment va aquest requeriment per a la resta de clubs catalans. Es pot negar una llengua i una cultura a qui viu en un país i se'l fa seu?