I què es pensaven?

1. Copa de les Confederacions

Espanya va quedar dimecres fora de la final d'un dels tornejos de futbol menys prestigiosos que he vist mai. La copa de les Confederacions és un invent de la FIFA per guanyar diners (més?) i per esgotar els futbolistes, els autèntics protagonistes d'aquesta pel·lícula i els grans perjudicats per aquest esforç extra fàcilment evitable. Els clubs acabaran patint l'esgotament d'una Espanya que ha hagut de jugar contra les seleccions de Nova Zelanda, l'Iraq i Sud-àfrica abans de caure contra la selecció dels Estats Units en les semifinals. Quatre partits de pena jugats per a no res, per acabar perdent bona part de la credibilitat que la roja s'havia guanyat.

2. El rècord

Els espanyols feia 35 partits que no queien derrotats, amb 32 victòries i tres empats. Numèricament és una xifra fantàstica... tot i que només hi ha sis partits en què els rivals eren de primer nivell (Anglaterra –dos partits–, Itàlia –dos partits–, França i Alemanya). Malgrat tot, cal reconèixer el mèrit de l'equip perquè, a més, va guanyar l'Eurocopa l'estiu passat i aquesta sí que és una competició de veritat. Però, més enllà del rècord, el que realment és destacable és la qualitat del futbol exhibit per la selecció espanyola.

3. Model Barça

El joc de combinació del Barça ha estat un referent mundial, també per a la selecció espanyola. De cop, i per casualitat, un Luis Aragonés contra les cordes va confiar la seva sort als anomenats petits, Xavi i Iniesta fonamentalment, que van ser capaços de liderar des de la gespa aquest nou concepte futbolístic de la selecció, ben allunyat de la històrica furia española que sempre l'havia caracteritzat. Cesc, Silva, Xabi, Senna, entre d'altres, van acompanyar l'obra i Villa i Torres la van culminar. L'estil ha continuat amb Vicente del Bosque, un entrenador que mai ha utilitzat aquest sistema i que, segurament, no hi creu. La dinàmica del grup i les victòries l'han arrossegat a continuar, però quan Senna i Iniesta no han jugat per lesió, quan Silva i Xavi han fluixejat o quan Cesc ha estat portat cap a la banda, tot ha deixat de ser una meravella. Espanya va perdre contra els Estats Units simplement perquè els americans van reduir Xavi amb rigor tàctic.

4. Guardiola

I aquí apareix el mèrit de Guardiola, la grandesa del Barcelona i la seva cultura futbolística. El Barça ha construït un model que es treballa des de la base, que té continuïtat al primer equip i que permet jugar una final de la copa d'Europa amb set jugadors del planter. Però això no és fruit de la casualitat ni del lideratge de dos futbolistes. Això és així per la feina diària, per la dedicació, pel treball, per la seguretat en un projecte que es desenvolupa d'una manera, però que té plans B i C. A Espanya li van anul·lar Xavi i es va quedar sense alternatives. I, és clar, el model del toc va entrar a debat. Ara resulta que el que val és guanyar i que per guanyar el tiqui-taca fa perdre el temps. Que tornin a la fúria!