sempre guanyen els mateixos
frederic porta
L'art de mossegar-se la llengua
La gent que no se sap mossegar la llengua, ha sentit el consell amanit en 200 frases fetes. I totes, ben bones. Fantàstiques expressions de saviesa. N'hi ha de Shakespeare, aquella de callar perquè així no sabran mai si ets llest o estúpid, detall cabdal que queda clar tan bon punt obres la boca. Altres són ja de domini públic, com la de ser amo dels teus pensaments i esclau de les teves paraules. Avui dia, quan els mitjans són altaveus públics, articular quatre frases significa un risc imminent d'alinear-se amb mitja humanitat per enemistar-te amb l'altra meitat. I així, quan has acabat dos discursos amb el pols alterat, t'has guanyat eterna aversió. Per tant, fàcil comprovar que Jan Laporta torna a neguitejar. Culpeu ara Florentino i el raig de milions en dansa, però no deu ser l'únic culpable d'aquest nou brot d'incontinència verbal, com sempre prou inoportuna quan la persona expressa amnèsica tendència a oblidar la representació institucional que li pertoca.
L'última, de moment, ve a tomb pels comentaris dedicats a Rosell i Soriano en un llibre tot just presentat. Ves quina falta li feia ara titllar-ne un de «fill de papà» i dir que l'altre «li feia el buit». Les experiències d'un dirigent queden per quan el poder ha passat, la perspectiva aporta pàtina de distància, el record treu adrenalina i algun historiador, qui ho sap, pot clarificar punts foscos en escoltar la teva versió d'allò que vas viure sota la pressió de la púrpura. Vaja, d'aquí a deu anys, pel cap baix. Per no dir vint, comprovada l'edat d'un home que no ha entrat en la maduresa, quedi escrit sense ànim de faltar, amb pura descripció biològica. Si Laporta entengués que és l'obra, els fets i no les paraules, el que defineix la biografia d'un personatge, potser respiraria més alleujat i optaria per la sana prudència. A fi del seu bé, del dels seus i del del seu club. Dir el que pensa a raig, sense modular, és com respondre a les provocacions a la brava. El que busquen i volen, precisament, aquells que no l'aprecien gaire, per no dir gens. Quan encara toca somriure, estiu, triplet i estendre la calma entre el barcelonisme, agafa l'home la metxa per encendre una innecessària foguera del mal rotllo. Per prendre's una til·la. Amb gel. I molta tranquil·litat. A la salut de Florentino, el primer.
