TAQUIGOL.

ÀLEX SANTOS

Les clàusules de rescissió

a l'alça

L'adéu d'Eto'o. La marxa d'Eto'o sembla un adéu cantat. El darrer episodi, d'una contundència ferotge, va ser quan, en l'enèsima aparició de Jan Laporta, aquest va garantir que la millora que li ha presentat el Manchester City és incontestable. Quina manera més subtil de dir-li adéu. Ara sí que s'han tret les caretes. El volen fora. Doncs bé, que deixin de dissimular-ho i que en treguin el màxim de diners possibles, tot i que és un error.


La clàusula de rescissió d'un contracte professional en l'àmbit esportiu estatal és un fet gairebé únic en el món. Més enllà de les fronteres espanyoles, qualsevol equip que vulgui fitxar un esportista, sempre ha de negociar amb l'entitat d'origen, si és que el jugador no acaba el contracte. Per tant, arreu només funciona el fet d'asseure's a taula i negociar, fins al punt d'arribar a la situació de determinar que l'esportista en qüestió és intransferible i ja pot venir Déu que el club d'origen no perdrà el seu jugador, a excepció de casos comptats en els quals la justícia ha intervingut i n'ha permès la sortida. Aquesta és l'escletxa que, que al seu dia, va originar el famós cas de Webster, jugador que va marxar d'un equip de manera unilateral gràcies a una possibilitat que ofereix l'article 17 del reglament de la FIFA de l'estatut i transferència de jugadors, en el cas que l'esportista entrés en el període no protegit (en els darrers anys de contracte). El club d'origen d'aquest futbolista, el Heart of Midlothian FC, va percebre com a compensació de l'adéu el valor residual del que quedava de contracte, és a dir, xavalla. Aquest fet és un cas no gaire explotat, però tots els clubs de futbol d'Europa saben que poden agafar-se a aquest article 17 i treure'n petroli, però un cop oberta la veda acabaran tots desplomats i amb els comissionistes del negoci en la misèria.

Igual que en el futbol, en el bàsquet també hi ha clàusules de rescissió. Més modestes, però que, al cap i a la fi, també generen conflictes, el darrer dels quals ha estat el cas de Ricky Rubio, pretès per l'NBA després d'haver-se celebrat el reclutament per a la temporada vinent, també conegut com a draft. L'essència de la clàusula en el bàsquet funciona com en el futbol, però en el cas de l'ACB s'ha tornat a manifestar una perversió insultant. I no és una altra que la crida de l'NBA. Històricament, s'ha entès que l'objectiu d'assolir el passi a l'NBA era per a qualsevol jugador europeu el destí natural per triomfar i per ser-ho tot en el seu esport. Vaja, el que per a gairebé la totalitat de futbolistes representa també la crida del Barça, el Milan, el United o el Madrid. Entenem en aquests casos que els equips de futbol es gratin la butxaca i compensin l'equip del qual fitxaran l'estrella emergent, i ningú no s'escandalitza; el gran passa per caixa. I aquest és el negoci. No en el bàsquet, en què les normes es fonen davant l'NBA. Què vol dir que l'NBA no paga clàusules, no paga fitxatges i ho embolica tot amb el límit salarial? No només és una perversió, sinó un abús. I en Rubio, més que ningú, deu saber el que costa mantenir la factoria de la Penya per jugar una carta més favorable per al club.


de baixada

La caixa de la FIFA. Gairebé tot el que toca la FIFA ho espatlla. Gairebé tot. Va crear el FIFA World Player, quan ja funcionava la Pilota d'Or de France Football, va ficar cullerada en la copa Toyota o Intercontinental per crear una lligueta inassumible per als clubs europeus i, continua amb aquest calvari de la copa de les Confederacions, indigne per als futbolistes. És la caixa i la facturació l'única cosa que interessa i no la promoció del futbol.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.