El Barça Atlètic de Luis Enrique

Era i és un home de futbol per al Barça. Des de l'escola de futbol de Mareo, a Gijón, i el seu pas pel Madrid, sempre ha demostrat un caràcter d'allò més intrèpid de voluntat indestructible. El seu traspàs va ser un reforç econòmic increïble per a l'Sporting de Gijón, però a Madrid no va ser mai entès. Massa personalitat per a un club acostumat a obeir l'amo de torn o un públic irascible que només té al cap la victòria i oblida la complexitat i la bellesa d'un esport preciós. La seva arribada al Barça va ser oli en un llum. Arribar i moldre, química total. Un noi rebel i molt seu que pensava en l'equip i el club. Va jugar de tot i a tot arreu va respondre. Antològics els seus partits contra el Madrid. Sense renunciar al seu passat, com qualsevol persona honesta fa, incloïa orgull ferit. Després va posar-se els reptes més grans per a un esportista d'elit en la seva retirada, maratons amb temps d'atleta de nivell, una cursa que no s'acaba mai per l'arena del Sàhara només a l'abast de molt poca gent en tot el món. I, finalment, entrenador de futbol del Barça Atlètic. El resultat ha estat esplèndid. Hi havia qui pensava, jo entre ells, que no triomfaria. Temia que el seu caràcter tan exigent ofegaria els jugadors joves. Que no sabria ser un model per a un equip de futbol de base que té com objectiu arribar i triomfar al primer equip. Els inicis van ser dubtosos, l'èxit final a la vista. Futbol marca de la casa, canvis estratègics, alternança entre els joves jugadors de la plantilla i falques del juvenil fins a la motivació al límit. Va faltar un punt per a la fase d'ascens, sí, però el millor joc es va fer contra els equips amb els pressupostos més alts i contra els que millor jugaven. L'objectiu es va aconseguir amb escreix. Amb vista a l'any vinent promociona un munt de jugadors. Perfecte, aquest és el camí. Els èxits del club es basen en la sintonia dels seus directors d'orquestra, amb en Luis Enrique sota la guia d'en Pep, en el cos tècnic hi ha or pur.