TAQUIGOL.
ÀLEX SANTOS
Votar Sala, és votar candidat? (1)
Un entusiasta barcelonista que observa amb atenció com es va conformant l'escenari preelectoral del FC Barcelona m'apunta que ningú no ha de menystenir Joan Laporta quan creu que Xavier Sala i Martín pot ser president. No calia que m'ho recordés perquè, qui no pensa que Joan Laporta és capaç d'això, i de molt més? En els darrers mesos, lluny de les tenebres a què es va veure abocat per la moció de censura de la temporada anterior, Joan Laporta viu la seva segona joventut al capdavant del club, i aquesta força que es visualitza en tres títols, en la temporada més reeixida del club (i el que encara pot arribar), el president del Barça la vol capitalitzar. Primer, en ell mateix, en la sobreexplotació de la seva imatge en tots els àmbits, per treure'n el màxim rèdit possible i, encara que el molesti sentir-ho, assenyalar-se constantment com el guanyador, el líder i la persona que ha dut el club on es troba. Ben mirat, part de raó cal atorgar-li, però amb el sobreexhibicionisme es podria acabar diluint el missatge que proposa. I, en segon terme, triant el seu substitut.
És més que notori que Laporta fa temps que ha decidit que la junta continuista a partir del 2010 només la imagina amb el professor Xavier Sala i Martín al capdavant de la presidència del Barça. Laporta ja ha jugat les seves cartes, algunes amb discreció i d'altres amb més o menys sorollet. Amb discreció, picant l'ullet a la seva aposta constantment, i amb cert soroll, tibant la corda amb els seus companys de junta, com quan reiteradament ha volgut incloure en el nou redactat dels estatuts la votació electrònica, fet que la junta li ha tombat dues vegades, la segona, de males maneres. Aquí, Laporta hi té dipositades moltes esperances i, tot i que ha perdut dues partides, ho tornarà a intentar un altre cop. Els que calgui. Per Laporta, el vot electrònic és indispensable per creure's que Sala i Martín pot ser president.
L'actual mandatari del club, no obstant això, encara no pot posar la maquinària en marxa, perquè hi un pas administratiu que no es pot saltar i que no és cap altre que la ratificació de Sala i Martín com a directiu en l'assemblea de compromissaris que es farà d'aquí a dues setmanes. Sense aquesta ratificació, a Laporta li falta la legitimació necessària, la força fonamental per començar a posar en marxa la seva partida. Motiu pel qual encara en la junta no s'ha decidit res, i no per falta d'interès de la resta de membres, sinó del mateix president, que ja hauria volgut que li haguessin fet confiança per enèsima vegada en un nova ocurrència com és proposar un personatge com Sala.
En l'assemblea, Laporta demanarà als compromissaris que avalin l'entrada de Sala, nomenat directiu fa uns mesos, però encara sense ratificar. Aquesta sol·licitud innocent du implícites moltes més preguntes i, en ser considerada com a afirmativa, també moltes respostes. La principal és que, havent deixat anar ja amb discreció a l'opinió pública que li encantaria que un catedràtic fos president del Barça, interpretarà llavors el president que una aprovació dels socis es pot convalidar amb vista a la junta directiva? És a dir, si els compromissaris diuen que sí a Sala, Laporta farà veure als seus companys que l'elecció del candidat continuista ja arriba ratificada pels socis? No és descartable. A no ser que dins ressorgeixi la voluntat que té més força, configurar una candidatura continuista al voltant de Jaume Ferrer. D'entrada, una derrota abans de començar la cursa preelectoral: que la junta sigui incapaç de validar per unanimitat una candidatura per succeir Laporta.
a l'alça
Wenger, Berlusconi... tots contra el Madrid. Ara que s'han apaivagat les crítiques des del Barça contra el Madrid pel dispendi econòmic de Florentino Pérez, arriben també des d'Europa veus assenyades, i d'altres amb menys credibilitat, que no entenen de què va l'entitat madridista. Ha estat interessant escoltar Arséne Wenger titllant els excessos del Madrid de dopatge financer. No defensarem aquí l'entitat madridista, perquè ni s'ho mereix ni val la pena perdre el temps, però igual que Wenger també ha assenyalat el Manchester City, caldrien més veus crítiques contra els equips que viuen fora de la lògica.
de baixada
Jarque, un adéu després de la festa. No té sort, l'Espanyol. Després del dia de la seva refundació, quan la inauguració del nou estadi va transportar el club a una nova dimensió, plena de somnis i bones sensacions, l'entitat barcelonina, ara també cornellenca i pratenca, rep amb la força d'un martell un cop difícil d'assumir, amb la pèrdua d'un dels seus fills, Dani Jarque. Designat capità, semblava que per fi l'Espanyol encadenava accions encertades que l'havien d'ajudar a consolidar-se com un club que arrenca amb visió de mirar per sobre de la línia mitjana de la classificació. Doncs no. Ànims i coratge.