Les desgràcies personals les plorem quan afecten el nostre cercle més pròxim i ens fan reflexionar quan les coneixem, però no ens són íntimament properes. Jo no coneixia Dani Jarque, però tinc companys de feina que no només el tractaven professionalment, sinó que hi estaven vinculats des de l'adolescència. I, no cal que ho digui, tinc uns quants amics socis, aficionats o simplement simpatitzants de l'Espanyol. És en ells en qui he pensat des de dissabte al vespre. Perquè quan ets en la segona meitat de la vida i ja has fet més camí del que et queda per recórrer et vénen al cap pensaments, neguits i cabòries que quan tens 25 anys no et fan perdre ni un minut de temps. Quan tenia l'edat de Jarque i una criatura a casa mai no m'hauria pensat que em podia morir. Però pot passar i, desgraciadament, passa. L'individu és finit i alhora una part infinitesimal d'un univers que ha de continuar girant perquè si deixa de girar, se n'anirà tot a rodar. Jarque ha mort de mala manera i a cap edat, però cada dia neixen criatures i aquesta és la garantia de la vida. La nostra responsabilitat com a integrants de l'espècie humana és primer suportar, després dominar i finalment vèncer la pena per continuar endavant. Cap desaparició que no sigui la nostra ens pot aturar.
Els sentiments encara són epidèrmics i durant dies, setmanes, serà així i és lògic que sigui així. L'Espanyol haurà de fer i plorar el seu dol, però sobretot l'haurà de pair i l'haurà de passar. Sona dur, fins i tot impertinent en dies com aquests, però buscar la normalitat no és cap traïció a la memòria de Jarque, és el millor homenatge que se li pot fer. Tirar endavant és el que estava fent ell, el que va fer durant aquella temporada passada plena de pors. Els seguidors de l'Espanyol han de trobar el dia que a la porta 21 hi deixi d'haver espelmes, fotos i simbologia pòstuma. No ajuda a ningú plànyer-se constantment i que les manifestacions de dolor i de record de l'excapità es converteixin en una llosa com va passar a Sevilla amb Antonio Puerta. Al Sánchez Pizjuán, l'afició dedicava els 60 segons del minut 16 a una ovació benintencionada i dramàtica. Tant, que als que eren a la gespa també se'ls feia el cor petit i va fer falta que l'entrenador demanés que s'acabessin els homenatges per girar full i mirar de tornar a la normalitat.
Hi ha diverses maneres d'ajudar a superar el dol. Una és que l'estadi de Cornellà-el Prat rebi el nom de Dani Jarque. Atès que buscar un nom per a la nova casa era un plantejament que ja s'havia fet, posar-li el nom del capità és una manera de positivar aquest drama i d'incorporar la memòria de Jarque a la normalitat Les propostes d'origen emocional no sempre són assenyades, però en aquest cas no veig cap argument racional de pes per no portar-la a la pràctica, sobretot tenint en compte la proximitat temporal entre la inauguració del camp i la mort del jugador. L'altra proposta és trobar un esdeveniment que serveixi de cloenda del dol, que marqui un avui i un demà. No se m'ocorre res millor que un partit entre l'Espanyol i el Barça. Sentia dilluns les paraules consternades d'un blaugrana que deia que la rivalitat Barça-Espanyol ha de durar 90 minuts i prou. Si aquest sentiment penetra en els dos clubs, trobaran una data.
De joves de l'edat de Dani Jarque en moren cada matinada de diumenge per beure massa, consumir massa o simplement per estar a la carretera en unes hores en què el cos demana dormir. Cada mort jove és un potencial vital tallat en sec i una tragèdia per al seu entorn proper. En això tots són iguals, però no m'han agradat els que han aprofitat el malaurat final de Dani Jarque per censurar el rebombori mediàtic que ha generat. Cada persona té una història, però el que fa que s'expliqui o no és la dimensió pública que té. Per això se sap què cobra Cristiano Ronaldo i ningú no n'ha de fer res, del que cobro jo. Professionalment, no podem tractar la mort de Jarque com la d'un ciutadà anònim. Això no va així. Jarque era el capità de l'Espanyol, el nou capità del nou estadi per a una nova etapa. Té una dimensió pública, tan pública, que la desfilada de seguidors davant el seu fèretre i la porta 21 de Cornellà-el Prat ha estat interminable. Aquesta manifestació de dol multitudinària és la millor prova que, aquest cop, els periodistes no ens hem equivocat.
