El descans d'un corredor de fons

José Luis Laguía ha pedalat en tots els terrenys del ciclisme. L'imaginari col·lectiu el vesteix amb el mallot del Gran Premi de la Muntanya, un títol que va assolir cinc cops durant els anys 80, en una de les èpoques daurades d'aquest esport. «Vaig viure la millor època, amb Arroyo, Gorospe, Perico, Indurain... Sempre hi havia molts candidats. Ara, en canvi, s'ha perdut improvisació», comenta assegut a la terrassa de casa seva. La passió pel ciclisme li va arribar de ben petit –«en els esports d'equip era negat. No m'interessava esperar que em passessin la pilota...», bromeja–, i li va acabar donant moltes alegries i algun maldecap: «El que més recordo? El sacrifici. Uf! Abans de començar a guanyar, has de dedicar-hi tantes hores... No conec cap campió que no s'entreni més que la resta.» La seva capacitat innata per destacar en la muntanya el va encasellar i el va allunyar de la lluita per les classificacions generals. També la coincidència en els seus equips d'altres grans ciclistes als quals havia d'ajudar. Qui més el va impressionar, Miguel Indurain. «Hi vaig coincidir en el Reynolds quan ell començava. Llavors no creia gaire en ell mateix, però ja feia coses increïbles. ‘Aquest ens passarà a tots per la pedra', solia dir-li jo al seu pare.»

Després de retirar-se a mitjan anys 90, Laguía va ser seleccionador català, després va presidir l'associació espanyola de ciclistes professionals i la internacional i, finalment, va ser director adjunt del Kelme al costat de Vicente Belda durant quatre anys. Prou experiència per analitzar el món del ciclisme amb esperit crític: «Un esport, per generar interès, ha de tenir un seguiment: una lliga, un circuit... En el ciclisme hauria de venir un Eccleston que unifiqués un calendari per a tothom, en lloc de barallar-nos entre nosaltres.» Tampoc va ser senzill el pas pel Kelme en els anys en què van començar a aparèixer els escàndols de dopatge. Laguía va ser un dels primers a desvincular-s'hi. «Vaig agafar una etapa molt dolenta. Volia canviar coses, però alguns pensaven d'una manera diferent a mi, i vaig preferir apartar-me'n. Hi va haver moments en què gairebé et feia vergonya dir que et dedicaves al ciclisme.» Per Laguía, les conseqüències d'aquests casos de dopatge han estat devastadores, i caldrà que passin un parell de generacions perquè el ciclisme torni a ser el mateix: «El descrèdit és molt gran. Abans, al ciclista se'l veia com un aconseguidor de gestes, i ara sempre se'l posa en dubte.» Una situació que assumeix però que no considera del tot justa: «És increïble que encara hi hagi ciclistes que es dopin sabent el risc que corren. Però també s'ha de dir que només s'han perseguit els ciclistes, que som els més ximples. Els que es lucraven amb tot això continuen treballant.»

Després d'aquella experiència traumàtica al Kelme –«vaig plegar defraudat, però no ressentit», matisa–, Laguía va col·laborar amb la Vuelta Espanya, però ara està totalment desvinculat del ciclisme. «Aquest no és un esport d'estadi. Si t'hi dediques, has d'estar viatjant contínuament. I jo he passat tota la vida fora de casa. Al meu fill gran, gairebé no el vaig veure fins que tenia 8 anys. Això s'ha acabat.» A casa seva no hi ha trofeus, ni mallots, ni fotografies del passat. El ciclisme, Laguía el segueix com un aficionat més. Reconeix que els seus dos fills amb prou feines saben qui va ser en el món de l'esport. «No sóc d'explicar batalles.» I els dedica el temps que el ciclisme li va treure durant els anys de joventut. «Ara no faig gaire cosa. Abans la meva dona estirava el carro a casa, i ara em toca a mi.» Un descans merescut.