LA CONTRACRÒNICA
PEP RIERA
Les rutes de la continuïtat
Si una cosa és clara és que Guardiola guanyarà, empatarà i perdrà amb les seves conviccions. I si diu que la seva feina d'entrenador consisteix bàsicament a posar les millors condicions perquè els seus jugadors rendeixin de la millor manera possible, la dels seus superiors també deu consistir en una cosa semblant respecte a ell. Mentre no es resol la incògnita de com s'afrontarà la temporada que ja ha començat, l'equip va sumar ahir el seu primer títol de la temporada. Guardiola va ser conseqüent amb les seves conviccions i va presentar, per primer cop, l'alineació més llustrosa. Més que suficient per assegurar la Supercopa. Un nou motiu de celebració, però la veritat és que hi ha una certa preocupació per com afrontarà l'equip una temporada molt densa i exigent.
El triplet ja té prolongació amb la primera Supercopa. Guardiola i el seu equip estan per la feina i mantenen el nivell d'ambició i exigència. De tota manera, l'estiu ha dut incògnites sobre el futur del cicle triomfant de l'equip de Guardiola. Primer es deia que era l'eufòria compradora del Real Madrid el que havia enrarit l'ambient d'alegria culer pel triplet. Però la veritat és que en el Barça no fan falta influències externes perquè el club es compliqui la vida. Per a això és plenament autosuficient. La política de reforçament de la plantilla del triplet ja és una controvèrsia de primera magnitud. Bàsicament perquè, al marge del canvi d'Eto'o per Ibrahimovic, hi ha menys efectius dels que van acabar la temporada. És cert que pel que van aportar Cáceres o Hleb, s'hi poden posar nois del planter que no donaran menys rendiment que ells. Però és que es tractava de reforçar la plantilla.
Els fonaments per a un cicle guanyador requereixen exigència i decisions (obrir la porta a Cáceres i Hleb és el reconeixement de dos errors, però sobretot la voluntat de rectificar-los, que és el que fan els savis). Són, per tant, l'antítesi de l'autocomplaença, el fenomen perniciós que Laporta va batejar per retratar la deixadesa però que ara està prenent una altra forma, que és la falta d'exigència i de capacitat de maniobra. Si el triplet ha fet apujar el nivell de satisfacció de manera automàtica i universal, també hauria d'haver passat el mateix amb el grau d'exigència. Aquesta, però, és una qüestió personal i, per tant, requereix predisposició. Ningú pot dir que millorar la plantilla de la temporada passada sigui una feina fàcil, però ara com ara ja no es pot fer bé. Si de cas, serà car, més del compte. La culpa és del Madrid, d'acord. Però qui és exigent amb ell mateix no busca excuses. Guardiola, sense anar més lluny, les defuig. Perquè el triplet no fos un punt d'arribada sinó de partida s'havia d'haver treballat bé ja abans que fos una realitat. És cert que no hi havia pressa a l'hora d'executar les operacions necessàries, i molts ho vam defensar així. Però si no hi havia pressa hi havia d'haver objectius i alternatives clares. El temps havia de ser un aliat, no un adversari. Hi ha un problema de preus en el mercat, és cert. Però també s'ha pagat cara la necessitat de treure's Eto'o de sobre i, en canvi, la tresoreria s'ha permès fitxar una incògnita com Keirrison a una empresa de nom Traffic. I un club que presumeix de bona gestió perquè obté beneficis amb pressupostos de quatre-cents milions hauria de tenir més disponibilitat monetària a l'hora de fer fitxatges. Això no vol dir llençar diners ni dilapidar-los, però sí tenir un poder adquisitiu al nivell d'un dels tres pressupostos més alts del món del futbol. Apujar molt el nivell d'ingressos serveix de poc si les despeses ordinàries se'n mengen la part majoritària. Ingressar més de quatre-cents milions és per presumir si permet competir com exigeix el mercat.
La qüestió és que Guardiola hauria de tenir l'1 de setembre una plantilla més competitiva que la de la temporada passada. És en això en el que s'havia de treballar plegats, i no arribar al 31 d'agost amb l'ambient enrarit i amb sospites i responsabilitats creuades. El president pensa sobretot en el seu balanç de mandat, el secretari tècnic no concreta i l'entrenador pren decisions valentes però se li qüestionen. No es tracta de ser alarmista ni fatalista. Però el Barça no s'hauria de permetre córrer el risc de perdre una gran oportunitat. Mai com ara s'havien donat les condicions per construir una època d'èxits. La gestió d'un cicle guanyador exigeix un punt de partida: millorar l'equip. I això es fa amb la millor predisposició de tots els estaments i una mica de coordinació en l'exigència i les operacions.
La Supercopa, la que es jugarà divendres a Mònaco i el Mundial de Clubs del desembre són títols que quedaran molt bé al museu i faran que la temporada passada sigui encara més majestuosa. Però els que compten de cara al futur són la copa, la lliga i la Champions d'aquesta temporada. I, de moment, sembla que costarà arribar-hi.