El testament del president Laporta

Penso en el laportisme com una tempesta inesperada, refrescant però furiosa, primaveral però fosca, plena d'èxits i tacada de polèmiques. Laporta té un any per acomiadar-se. Nosaltres, els periodistes, que mai no tenim temps per a la reflexió, que escrivim per a l'oblit, ràpidament, a contrarellotge, empassant-nos l'actualitat i vomitant-la sense haver-la paït, tenim, també, un any per reflexionar sobre la figura d'un president singular. En realitat, sona més a repte que a oportunitat. És com si tinguéssim tot un dia per escriure, acuradament, sobre el partit que vam veure ahir, sense presses, sense caps de redacció menant-te la pressa. Per això no tenim excuses. L'empresa, però, és complexa igualment.

El 19 d'agost passat, en l'assemblea, Laporta va iniciar el periple de comiats. Ho va fer al seu estil. La mirada enrere va durar menys que la demanda de continuïtat. Allà hi eren els seus companys de junta, batejats pel president com els guardians de l'estabilitat. Va fer lleig. Es va servir de la seva figura presidencial, de la trona més alta de l'assemblea, per donar el tret de sortida de l'any electoral. Laporta argumentarà que, com a president, té dret a aconsellar el camí a seguir. Va fer lleig igualment.

Laporta sempre m'ha semblat una força de la natura. Pel bo i pel dolent. Expansiu i carismàtic, vitalista i agosarat. El prefereixo a l'estil flasc i poruc. Però ni això ni els èxits l'eximeixen de la crítica. Dels seus anys en la presidència, el costat més criticable és la falta d'intel·ligència, inconscient o no, per veure el límit entre el que és legal i el que fa lleig. És legal que nomeni Magda Oranich i Xavier Sala i Martín com a directius. Possiblement es tracta d'excel·lents fitxatges, però tots dos presidien òrgans independents de control de la seva gestió. Fa lleig. Que el seu bufet d'advocats volgués intervenir en la venda d'un rival del Barça com el Mallorca és legal, però fa lleig; va fer lleig el cas Echevarria, el «no estamos tan mal, hombre», el fet que utilitzés els moments d'èxit per criticar, rancuniós, els directius que van abandonar el seu projecte; i van fer lleig, també, altres rampells impropis d'un president del Barça. No cal recordar-los.

Mentre escric sento Valdano, cap visible del Real Madrid neogalàctic. Home lúcid, l'argentí –sense voler-ho, és clar– em fa entendre quin és el millor llegat del laportisme. «El Barça mira de Catalunya cap endins; el Madrid, d'Espanya cap al món.» Ho diu perquè tem exactament el contrari. Perquè veu que el president més guanyador de la història del Barça passeja la seva catalanitat desacomplexadament. Perquè és capaç de repetir a l'ONU el discurs de Pau Casals; perquè, arribat als Estats Units, corregeix un periodista dient-li que ve de Catalunya, i no d'Espanya; perquè va desmitificar la idea de país, exportant-la al món com una marca inequívoca d'identitat. Això és, crec, el realment valuós del seu llegat. Un tresor que excedeix l'èxit esportiu, per més gran que hagi estat i pugui ser. El seu successor té la responsabilitat de mantenir aquest llistó tan alt com ara.