La pilota és seva

Fa molt temps vaig aprendre que sense l'àrbitre no hi havia partit. Malgrat estar tota la setmana pensant amb el partit del diumenge, si l'àrbitre no es presentava era tornar als vestidors i cap a casa. D'altres clubs es posaven d'acord i algú xiulava. En el meu no. No hi havia partit. És veritat que ens estalviàvem algun enrenou, però probablement des d'aquesta experiència sempre he valorat el paper de l'àrbitre i la seva importància malgrat la decepció de no poder jugar. Si en alguna ocasió apareixia un àrbitre de primera divisió per xiular un partit de juvenils, que solia passar, era tot un esdeveniment. I si a més tenia –que ho feia– una voluntat didàctica, era una jornada rodona malgrat el resultat. Però amb el temps i si ja ens enfilem al futbol professional hem de pensar que els àrbitres no són els amos de la pilota. I tampoc no ho han de ser. La pilota és la gran protagonista. El tracte que hi facin els futbolistes marca l'espectacle. Si un jugador fa un hat trick, tres gols en un partit, hi ha la tradició no escrita que s'endú la pilota. I la hi signen. És un reconeixement de tothom, l'àrbitre inclòs, a una feina feta i poc habitual en un partit de futbol. Sigui de l'equip local o del foraster. Diumenge passat un jugador fa tres gols, demana la pilota a l'àrbitre tot just acabar-se el partit i aquest la hi nega. La pilota és seva. Pel que veig a la televisió li indica que ja la hi donarà al vestidor. Ara no és moment. Li pren el seu moment de glòria de passejar-se per l'escenari lluint un trofeu que s'ha guanyat. Diu alguna cosa el reglament d'això? Com diria Josep Pla, això es una «collonada». Fer valer la seva autoritat per casos com aquest és una actitud ben pobra. No cal. El futbol pretén ser un espectacle i es parla de la millor lliga del món, que diuen que és la que es juga aquí, però no hi ha elements que ho acreditin si fem cas a aquests detalls. Els àrbitres viuen al marge. Voluntàriament o involuntàriament són convidats de pedra i col·laboren ben poc al marge de tocs d'autoritat. Em temo que si al basquet algú pensés a reconèixer el mèrit al jugador que fes, no ho sé, trenta o quaranta punts en un partit i li regalessin la pilota o la xarxa o la cistella, segur que després del partit es voldria que fos un espectacle de llums i colors. I d'àrbitres, el bàsquet en té més i per un espai mes reduït, segur que sabrien col·laborar-hi. Tenen un altre esperit. No amagarien la pilota. Saben que participen en un espectacle que no deixa de ser un negoci i que hi ha en joc interessos esportius. Com en el futbol.