Violació a l'Olímpic

Mai, ni tan sols quan era jugador –un dels millors de la història–, he regalat cap elogi a Jordi Villacampa. Se'n va guanyar molts, però també va concitar alguna crítica. Com a president presenta llums i ombres, entre les quals constarà la seva actuació en la lamentable –per les formes– marxa de Ricky Rubio del club que el va llançar a la fama. A Villacampa, potser amb l'única taca d'haver dit públicament que el base mai tornaria a jugar amb la Penya –no calia, per obvi, trepitjar aquest fang–, li haig de donar aquest cop tota la raó. Tota, perquè la té. A Badalona, aquells aficionats dels quals Rubio va dir que els durà sempre al cor –el procés l'ha desmentit–, ja han assumit des de fa temps, gairebé des de la famosa caiguda de Banesto –n'era el patrocinador– els anys 90, que el Joventut és carn de les millors franquícies d'Europa i de l'NBA i que la fórmula per sobreviure en el mercat del bàsquet és la fe en un model de formació independent de l'entrenador de torn –no sempre s'ha fet bé– i la generació constant de plusvàlues amb la venda de les seves estrelles. Raül López, Àlex Mumbrú i Rudy Fernández, per bé que amb soroll divers, en són casos característics. La de Rubio no és la primera ferida, però costarà molt tancar-la. Més que cap altra. I no perquè se'n vagi al rival, per més que a l'Olímpic dolgui. Sinó per com ho ha fet. A Rubio, assessorat per un entorn esperpèntic, no li va importar anunciar el seu adéu abans dels play-off. Algú s'imagina Puyol anunciant la seva marxa a una setmana d'una semifinal de Champions? I el que és pitjor, tampoc li va importar demandar el seu club per avortar una clàusula que ell va firmar. Això, impropi d'un símbol, ho va trencar tot; i el fracàs del draft només en va rematar el desenllaç. La gran injecció de diners que la Penya rep no pot amagar el mal exemple del base i el seu clan: no s'escup allà on t'acullen. Una violació que el perseguirà sempre.