Els rics i els altres

Hi havia l'esperança que la crisi global servís per fer socialment més assumibles les magnituds econòmiques de l'esport. Ànimes càndides, beneits ingenus, no n'aprendreu mai. Les males pràctiques d'enginyeria financera del sector bancari han posat fi al caràcter universal de l'axioma «els bancs són rics quan les coses van bé i encara més rics quan les coses van malament». Semblava que després que caiguessin alguns intocables un altre món era possible, però ja anem veient que no, i en l'esport, encara menys. De moment. Perquè aquí, a diferència de la vida real, els rics són o aparenten ser encara més rics, però cada dia en són menys. I els que eren rics han passat a engrossir la soferta classe mitjana. Aplicat al futbol, entre el Madrid i el Barça s'han gastat (diferència entre jugadors comprats i jugadors venuts) uns 250 milions d'euros. Sumant les compres i restant les vendes de tots els clubs de la lliga de l'Estat surten 265 milions. És a dir, entre els 18 clubs restants gairebé només han comprat jugadors gràcies als diners que han fet pels que han venut. Tot un Sevilla –el tercer que ha gastat més– només té 21 milions menys a la caixa que abans de l'estiu (premi per al Mallorca, amb 7 milions). I vuit clubs dels 20 han fet superàvit. Fins i tot, tres (Tenerife, Xerez i Deportivo) no s'han gastat ni cinc.

Tot aquest batibull de xifres ens porta a la conclusió que hi ha dues velocitats, la del Barça i el Madrid –i la dels grans clubs europeus que tots tenim al cap, els que compten passar dels vuitens de la Champions o assumir un fracàs– i la de la resta. Cada any que passa, la diferència de velocitat és més gran i la crisi, en comptes de reagrupar els dos blocs, eixampla una distància que ja s'ha convertit en fractura. Perquè, per múltiples raons –mala gestió inclosa–, clubs com ara el València i l'Atlético, que intentaven pujar al vagó de primera, han anat retrocedint cap a la classe mitjana. Tots dos han estat a l'UCI (de fet, el València encara hi és) i ja se sap que un infart sol deixar seqüeles. Si la situació no es reverteix en un termini raonable, la destinació dels uns i els altres, més tard o més d'hora, serà clara: els rics disputaran una macrocompetició europea, perquè l'única manera de sobreviure serà fer créixer els ingressos cada cop més i això només s'aconsegueix jugant contra els millors cada setmana, fent per televisió els partits a tot Europa i comercialitzant els drets en conseqüència. Les lligues estatals seran per als que no puguin pujar a aquest tren. En futbol sona a revolucionari, però en el bàsquet ja se n'està parlant.