CRÒNICa d'ambient
PEP RIERA
Maradona i (altres) seleccionadors
Quan això arribi fresc als quioscos i a les seves mans (o a la seva pantalla d'ordinador, és clar) segurament vostè i jo ja disposarem de més informació. Ja sabrem quin haurà estat el resultat de l'Argentina-Brasil que s'ha jugat aquesta matinada. Ja els dic ara que si són resultadistes i, a més, Argentina ha guanyat el partit, tot el que els pugui dir en aquest article els semblarà simple xerrameca. Deixen-me pensar, però, que si vostès són habituals d'aquesta secció difícilment deuen ser aficionats a l'esport encegats pel resultadisme. Dic tot això perquè jo tenia ganes d'escriure sobre Diego Armando Maradona des que, a finals d'octubre ja farà un any, va ser nomenat seleccionador argentí. De fet, ja en vaig parlar llavors en aquest espai i, si no ho recordo malament, vaig dir que en semblava legítim que algú que ha estat tan important en el món del futbol com a jugador tingui, encara que només sigui per això, l'oportunitat de participar-hi com a entrenador. No obstant això, vaig manifestar els meus dubtes sobre la capacitat de Maradona. Això sí, només el temps podia servir per aclarir aquesta incògnita. No només els resultats, que són mal·leables, sinó l'aportació teòrico-pràctica del crack argentí.
D'entrada haig de dir que no m'han sorprès gaire els tombs tàctics que ha fet en aquests deu mesos: jugar amb tres puntes, amb dos o un, amb cinc defenses o quatre, o recuperar la desfasada figura del lliure, defensar el bon joc i un altre dia apel·lar a la força i el combat... En definitiva, el que li fa més falta a l'Argentina des de fa molts anys, que és definir com vol jugar a futbol, continua sent una entelèquia. I enmig de tota aquesta indefinició, la selecció argentina té compromesa la seva classificació (ha guanyat?) per al mundial. Diuen els defensors de Maradona que n'està aprenent i que li cal temps. Segur? No que n'està aprenent, sinó que ell creu que n'ha d'aprendre. Ho creu? Al capdavall, els entrenadors, com els jugadors, entrenen o juguen tal com són. I Maradona ja sabem com és: genial, sí, però ciclotímic, inconstant, i alhora inesperat i previsible en la improvisació. Aquesta vegada ha dut els jugadors a missa i sembla que els va projectar un vídeo per insuflar-los ardor. Sap, però, que aquestes coses són complementàries a la feina essencial de l'entrenador? La feina essencial, a part de la improvisació segons les circumstàncies, quina és? Ningú ho sap. «Tant de bo pogués tenir vint anys menys i jugar aquest partit», va dir Diego. No entén encara que ara és l'entrenador i que sí que ha d'intervenir en el partit, però d'una altra manera? I no precisament com sol prefigurar el paper de Messi. Al jugador del Barça cada dia li demana una cosa diferent, li atorga un paper diferent, li canvia els companys, li proposa un dibuix diferent... I ara li va dir textualment: «Leo s'ha de fer un home de cop. No pot ser més el pibito, la promesa.» Ni que fos la final de l'últim mundial de la història del futbol. Això què és: pressió extrema o simple inconsciència? Així, a on es va? Encara que hagin guanyat (han guanyat?). Però el futbol, Diego, és això? No és una cosa molt més natural?
En el camí cap al mundial, però, també hi ha altres seleccionadors que, situats als antípodes de Maradona, desnaturalitzen tot el que toquen. En aquests casos, per culpa precisament el seu intervencionisme tàctic. En diré tres que em tenen obsessionat. Dunga, el seleccionador brasiler que ha dut més lluny que cap altra la involució que ha convertit el talent natural brasiler en indústria del resultat, amb conseqüències nefastes en la formació de jugadors que com més anys passin més evidències perjudicials tindrà. Sven Goran Eriksson, segurament l'entrenador d'elit més sobrevalorat de la història. Després de fracassar estrepitosament com a seleccionador britànic, a Mèxic li van donar una oportunitat que va malbaratar en menys d'un any. Igual com amb Anglaterra, a Mèxic va empitjorar considerablement l'equip. Hi ha, a més, una anècdota. Mentre era seleccionador mexicà, una persona que se li assemblava físicament es va fer passar per ell. Aviat, però, el van desemmascarar. Quasi tan aviat com l'original, que era el veritable impostor a la banqueta. Actualment perjudica el modest Notts County anglès com a director de futbol (¡?)). I el tercer, Carlos Queiroz, l'entrenador que, en la línia d'Eriksson, està empitjorant la selecció de Portugal. Amb un prestigi sense fonament com a segon entrenador en el Manchester United, va arribar al Real Madrid i va exhibir millors corbates que Del Bosque però una reduïdíssima capacitat com a entrenador. Ara en paga les conseqüències la selecció del seu país.
És clar que algun dia els resultats em poden desmentir i Argentina, el Brasil o Portugal són campions del món. Molt bé, tindran raó. Però si m'ho volen refregar pels morros sàpiguen que em trobaran veient partits del Barça de Guardiola, de l'Arsenal de Wenger, de l'Sporting de Preciado, del Valladolid de Mendilibar i de pocs equips més que potser algun dia comentarem.