Un Iniesta deliciós

Han hagut d'arribar dos gegants de la ràdio, Sique Rodríguez i Dani Senabre, perquè Andrés Iniesta es deixés anar. El manxec universal, en el seu diari del triplet –Un any al paradís–, ordenat pels dos col·legues, s'atreveix fins i tot amb la llegenda que li imputa una infància abraçada al Madrid. Iniesta recorda un desgavell de l'Albacete de Floro a l'estadi i en subratlla l'error: «Jo era del Barça però em vaig enfadar. Era el meu Albacete. La pressió dels amics em van conduir a dir que era del Madrid. Només tenia set anys.» Set van ser els gols –7 a 1– que el Barça, en una nit de dissabte, va clavar a l'aleshores Queso Mecánico de la lliga. Per sort, l'Andrés va obrir els ulls, es va reenganxar a la causa culer i va salvar Hristo Stòitxkov. El búlgar va firmar quatre dels set gols i a dia d'avui seria un dels responsables directes de la renúncia mai consumada d'Iniesta. És deliciós com detalla les reaccions del seu pare, José Antonio, davant d'un partit... «Si guanyem o empatem, se'n va a la terrassa. Quan perdem, s'asseu i ens tornar a mirar. Sap que la cosa no pot empitjorar»; com dibuixa de manera còmica –«semblàvem els teletubbis»– les escenes que es van viure al vestidor del Bernabéu després del 2 a 6. «Ens fèiem fotos, ens abraçàvem... Piqué, insuportable però genial.» I és entre màgic i depriment com descriu l'instant en què Guardiola va projectar les imatges de Gladiator a un pas d'encarar el túnel de Roma. «Em fixava en les cares dels companys. Va ser especial. A Milito li va caure alguna llàgrima. Molt dur. La Champions és tan seva com meva.» Impressionant. Però, per damunt de tot, el llibre acaba sent un mirall de la immensa humanitat d'Iniesta. Patidor, meticulós, inquiet pels sentiments de la família, dels amics, detallista –es revisa els partits cada nit–, considerat amb la premsa i d'una memòria prodigiosa. Ànima d'humà. Peus d'extraterrestre. Exemple mundial.