Esportistes de bandera

Més que preguntar a Bojan Krkic què s'estimaria més, si anar amb la selecció espanyola al mundial sub-20 d'Egipte o no abandonar el Barça durant un mes per no deixar passar ni una sola de les oportunitats que li doni Guardiola, caldria preguntar als rectors del futbol com és que una categoria pensada per formar jugadors recluta futbolistes que ja són professionals en els seus clubs. Les categories de formació no haurien de tenir cap objectiu més elevat que el de preparar els jugadors perquè es puguin guanyar la vida jugant a futbol, com més d'alt nivell millor. Un jugador consolidat en el primer equip d'un club de primer nivell hauria de considerar-se, doncs, un jugador amb l'etapa de formació acabada, sense que això vulgui dir que no li quedin coses per aprendre ni recorregut per progressar. Passa, però, que tot això és foc d'encenalls a ulls d'aquests rectors als qui no cal fer la pregunta perquè ja en sabem la resposta. Una selecció és una qüestió d'estat i ja poden ser els seus jugadors adults, joves o infants, que del que es tracta és de guanyar per fer sonar l'himne i penjar la bandera del pal més alt. D'això van les competicions de seleccions, màxima expressió d'esport barrejat amb política. Què hi fa un menor d'edat sortint per la tele associat a la bandera d'un estat? Les federacions haurien de ser les primeres interessades a remarcar la distància entre practicar un esport i representar un país, més encara quan els esportistes són infants o joves en època de formació, però no ho fan, perquè l'obsessió per la medalla ho supera tot sense distinció d'edat. Bojan pot tenir un dilema, però el problema de veritat serà per a qui, lluny de ser un crack, es quedi pel camí i afegeixi, a la frustració raonable de no poder guanyar-se la vida amb el seu esport, la de no veure's convertit en el primer baluard del seu país. Que no és ben bé el que volem dir quan diem que algú és un esportista de bandera.