Maradona, el mig centre i l'estructura

La selecció argentina travessa un desert en el qual s'ha endinsat per la incapacitat de Maradona de dotar-la de l'ordre tàctic mínim necessari per cobrir el pitjor mal que té l'equip: no disposar d'un mig centre que mastegui la jugada, que doni equilibri, que generi joc. El resultat és que l'equip que té el jugador amb més talent del món, Messi, el desaprofita abandonant-lo a la seva sort. I en aquestes condicions, ja se sap, les probabilitats que surti creu és molt més alta. A l'Argentina ja li ha passat contra Bolívia, el Brasil i el Paraguai, i ha compromès seriosament la seva classificació pel mundial de Sud-àfrica. Mascherano i Verón fan tot el que poden, però el seu esforç és tan generós com inútil. A més de frustrant i desesperant, perquè intenten aguantar una bastida tan inestable que al final sempre els cau. Maradona ja ha donat molts exemples durant la seva vida que fora del camp no sap interpretar els senyals, que sol anar sempre contra direcció i sense frens, fins que s'estavella. Com a seleccionador sembla que segueix el mateix camí. De fet, no ha sabut ni aprofitar la seva pròpia experiència en el mundial del 1986 a Mèxic. Llavors Bilardo va construir per a Diego una estructura robusta que li permetia lluir la seva genialitat. Ara, en canvi, ell no l'ha fabricat per a Messi.

Tradicionalment l'Argentina sempre ha tingut un mig centre amb talent, distribuïdor, amb bona visió de joc. Aquell jugador que marca la diferència entre els bons equips i els equips campions. Des de Luis Monti, finalista en el primer mundial del 1930, i campió quatre anys més tard amb la samarreta d'Itàlia; passant per Osvaldo Ardiles, campió del món el 1978; o per Fernando Redondo i acabant amb Juan Román Riquelme, per citar-ne alguns. Però segurament hi ha un jugador pel qual, sense ser un mig centre en ús, l'actual seleccionador argentí voldria tenir a mà una màquina del temps per disposar d'ell. Un futbolista imprescindible en la història del futbol argentí, que ha estat l'ídol i el referent del mateix Maradona: Ricardo Bochini, El Bocha. «No es alegre, pero reparte alegría. No tienen el don de la elegancia, y sin embargo apenas apoya los pies sobre el pasto cuando juega. Nunca supo ni quiso ser galán, orador o sensiblero, lo suyo es el fútbol, misteriosa transmisión de sentimientos y fútbol. Y así será, para siempre.» Aquesta era la descripció de la icona de l'Independiente, l'únic equip pel qual va jugar Bochini, que feia el periodista José Luis Barrio a la revista argentina El Gràfico. La seva clarividència per organitzar l'atac i donar la passada de gol precisa és el que més enyora ara la selecció argentina.