LA CONTRACRÒNICA

PEP RIERA

Un partit ben administrat

Els noranta minuts d'un partit són un món obert a tota mena d'esdeveniments. Però si el teu equip té un pla, si aquest pla té sentit, si atén a les circumstàncies que condicionen els jugadors i, per tant, el partit, i si els jugadors l'entenen i el saben executar, doncs sol passar el que va passar ahir al Coliseum Alfonso Pérez, que guanya l'equip que sap imposar el seu pla, sobretot si, a més, té els millors jugadors. Des de l'alineació inicial, qualsevol que conegui mínimament el Barça de Guardiola es podia imaginar que el partit d'ahir consistiria en una feina de desgast en la primera part i en una feina d'execució dels gols en la segona. I això, perquè el pla de Guardiola també compaginava les necessitats immediates i les exigències a llarg termini. La majoria dels jugadors tornaven de jugar amb les seves seleccions, alguns havien fet molts quilòmetres i moltes hores d'avió, i algun altre entrava en la primera convocatòria després d'estar lesionat. No va ser estrany, doncs, que Messi, Henry i Iniesta no fossin titulars, i que en atac fossin Pedro i Jeffren els que acompanyessin Ibrahimovic. Tampoc no hi havia més possibilitats, amb Bojan lesionat. Difícilment aquesta serà la davantera d'una hipotètica final de la lliga de campions, però els dos nois del planter tindran molts minuts al llarg de la temporada. Sobretot en aquesta primera part de la temporada. De moment, la seva funció primordial serà tenir minuts perquè els referents principals no cremin més energies del compte abans del tram decisiu de la temporada. I aprofitar-los per posar-ho més difícil a l'entrenador i, és clar, per beneficiar l'equip. Pedro i Jeffren juguen amb la millor actitud possible, però de moment els partits (l'extrem dret va ser decisiu, de tota manera, en els dos títols d'aquest estiu) els desequilibren Messi, Iniesta, Ibrahimovic i Xavi. Així estava planificat que fos ahir, i així va anar.

És clar que en qualsevol partit passa que l'altre equip també pot tenir un pla (excepte l'Argentina de Maradona i alguns altres), i que a més sigui bo. És el cas del Getafe de Miguel González. És un equip que, salvant distàncies, juga com el Barça. Vol jugar com el Barça, si més no. Els defenses no rifen la pilota, els mitjos combinen i obren la pilota als extrems, on sempre tenen algun jugador quan es despleguen en atac. En defensa el Getafe té dues línies de contenció: una defensa de quatre i un mig del camp de cinc. Però quan tenen la pilota dos mitjos es converteixen en extrems, obren el camp i els mitjos arriben amb solvència a la frontal de l'àrea rival. D'aquesta manera va arribar el xut al pal d'Albín, i en una centrada des de la banda va arribar l'altra pilota al pal dels locals, la rematada de Soldado. El Getafe competir amb garanties mentre en l'alineació del Barça hi van faltar els referents. Aquest domini, però, tenia un revers perillós: el Barça podia trobar jugant al contraatac els espais que no sabia crear en l'atac posicional. Ibrahimovic hauria obert el marcador si el linier no hagués aixecat la bandera en una jugada en què el suec s'hauria plantat sol davant Ustari. Tampoc va poder ser en una altra jugada ràpida, en què també Ibrahimovic no va saber superar el porter amb el seu xut després d'un magnífic control de pilota.

L'empat a zero, de tota manera, entrava dins els plans de Guardiola, que tenia tota la segona part per administrar l'acumulació de talent que tenia a la banqueta. L'alineació de la primera hora de partit havia complert els mínims. Amb Messi, Iniesta i, al cap de poc, Alves sobre el camp, la pilota va deixar de ser una eina de treball i va començar a ser l'objecte principal de diversió de tot l'equip. Com més combinava el Barça, més es notava el cansament del Getafe. L'equip de Guardiola ja havia creat les condicions necessàries per decidir el partit. només faltava saber el moment dels gols. Pot semblar una descripció una mica superba, però la realitat és que, quan es posa a jugar a futbol com sap fer-ho, el Barça és un equip imparable. Dos partits jugats, sis punts, cinc gols a favor i cap en contra. Ah, i no és per molestar ningú ni per incitar a fer comparacions: Ibrahimovic, dos gols i una assistència en dos partits.

El pla de Guardiola va complir també altres missions que no són gens secundàries: Iniesta ja torna a ser futbolista en actiu, amb tot el que això suposa quan és en un camp de futbol; Messi s'ha retrobat amb el futbol després de la seva testosterònica i perjudicial experiència amb la selecció de Maradona, i Txigrinski ja va exhibir el perfil de defensa que agrada a Guardiola (i per això, i per culpa de l'execució en el seu fitxatge, potser el començarem a trobar a faltar dimecres en la lliga de campions). Déu n'hi do. Noranta minuts ben aprofitats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.