Falangistes i futbol

A Getafe, població obrera, amb atur i crisi greu, en un camp que no s'omple pel preu de les entrades i els símbols tronats de sempre. El referèndum per a l'autodeterminació a Arenys de Munt ha estat un èxit total, per la participació i pel resultat, pel triomf de la llibertat individual i nacional. Un fet que haurà obert els ulls a molta gent i que ha de fer reflexionar els partits catalans i també aquells catalans que fan confiança amb el seu vot a partits lligats a un projecte unitarista espanyol, sigui el PSOE o el PP. És el menys important del dia, però se suposa que hi haurà periodisme d'investigació per saber qui són, quants són i d'on són aquests feixistes nostàlgics del franquisme, què els motiva o per què en un règim formal de llibertat, ara se'ls incita a ser presents en l'espai públic. En definitiva, saber qui bufa a favor seu. On hi ha la gent i la societat, els partits polítics hi volen incidir. Sembla estrany que encara es pugui parlar de falangistes en democràcia. La història del franquisme sanguinari i genocida va anar en paral·lel al control totalitari de l'esport. És per això que cal seguir la història del futbol i del franquisme de manera conjunta. Si algú creu que la consulta d'Arenys de Munt, la persecució contra el dret a tenir seleccions pròpies, el nom de franquistes rabiosos en alguns estadis o la persecució contra Joan Laporta –com si no tingués dret a defensar el que creu– són fets deslligats, que tregui la pols dels llibres. El futbol i la política sempre han estat lligats. L'ús de símbols com a reclams agressius, banderes espanyoles amb bous, les eñes vulguis o no vulguis... són la punta de l'iceberg d'un nacionalisme espanyol enyorat que troba en el futbol una eina per sentir-se viu. El futbol reclama resultats, en una societat espanyola acrítica del seu passat i present, polititzar el futbol és treure'l de l'anàlisi social, és cridar ben fort per no pensar i no mirar el que ens envolta. I demà, Milà. Sense símbols feixistes, però.